Campuzano: “En el sobiranisme falta la valentia de decebre part dels nostres”

Carles Campuzano (Barcelona, 1964) fa 23 anys que negocia al Congrés tot tipus de lleis amb governs del PP i del PSOE. Representa millor que ningú el sector més pactista del sobiranisme català. Va ser decisiu per vèncer la batalla contra Carles Puigdemont, que volia votar no en la moció de censura de juny del 2018. Però ara l'expresident s'ha venjat i l'ha tret de les llistes. Home de partit, militant des dels 17 anys, defensa el diàleg com a única sortida i deixa caure que si el PDeCAT aposta pel bloqueig, algú ocuparà l'espai del sobiranisme pragmàtic, potser una escissió de la qual ell mateix formi part. Però hi insisteix: qualsevol cosa que passi serà després del 26 de maig. Ara, en plena campanya, Campuzano rebutja qualsevol moviment per buscar una tercera via.

Pregunta. Què ha passat perquè un portaveu parlamentari quedi fora de les llistes?

Resposta. Els qui hem defensat que en la propera legislatura el PDeCAT ha de posar com a prioritat evitar un Govern de les tres dretes o un pacte PSOE-Ciutadans i construir una solució política amb els grups de la moció de censura no som en aquestes llistes. Ho va decidir majoritàriament el partit. Cal acceptar-ho.

P. Per què la seva opció és minoritària en l'independentisme?

R. Hi ha una situació excepcional, amb persones a la presó, a l'exili. Els presos dificulten la posició dels qui defensem l'acord. La via penal redueix el marge per a la negociació, és difícil construir alguna cosa en aquestes condicions.

P. Ha estat una revenja de Puigdemont contra els qui, com vostè, Marta Pascal o Jordi Xuclà, van forçar el suport a la moció de censura?

R. No ho puc interpretar en lògica de revenja. Però em sento molt orgullós d'haver ajudat a construir la posició política a favor de la moció de censura. Va ser una de les decisions més audaces i intel·ligents del sobiranisme, que va obrir una nova dinàmica política que espero que serveixi per obrir una solució al conflicte. Els qui ho vam veure clar des del primer moment ens reafirmem. D'altres no ho veien tan clar. En un conflicte polític no hi ha alternativa a la negociació i l'acord. El més còmode és quedar-te en la teva trinxera. Trigarem més o menys, però no hi ha alternativa.

P. Hi ha hagut molts xocs amb Puigdemont aquests mesos. No és voler passar comptes?

R. És veritat que hi ha hagut posicions diferents. Alguns no compartim la declaració d'independència, la destitució de Marta Pascal com a coordinadora, l'estratègia de la negociació de Pressupostos.

P. Vostè no hauria presentat una esmena a la totalitat?

R. El diàleg entre el Govern espanyol i la Generalitat reclamava temps. L'opció va ser vincular la negociació política amb les esmenes de devolució dels Pressupostos. El PSOE ho va acceptar. Els marges eren escassos. Alguns hauríem preferit permetre el debat de Pressupostos i ara a l'abril o al maig poder votar que no si no hi havia acord.

P. Els independentistes catalans han demanat diàleg tota la vida. I ara fulminen en les llistes els qui plantegen el diàleg. Quin missatge llança això?

R. Jo només constato que els qui posem més accent en el diàleg no som a les llistes. Ara veurem quins resultats electorals hi ha i quina política es fa. Tant de bo la pràctica política s'apropi més a la nostra que al bloqueig i el no a tot.

P. Per què Puigdemont arrasa si se suposa que hi ha tanta gent que hi està en desacord? Li tenen por?

R. Vivim en una situació a Catalunya per un judici que indigna i revolta. El clima emocional fa més difícil una aproximació més racional.

P. Sense Campuzano, Jordi Xuclà, Marta Pascal, Joan Tardà, Sánchez seria president?

R. Tots aquests noms vam entendre que era una enorme oportunitat la moció de censura. Primer, per higiene democràtica, davant d'un PP que no assumia les conseqüències de la corrupció. I segon, perquè vam obrir el diàleg.

P. Es plantegen crear un tercer espai? Això fa pinta d'escissió?

R. Avui la nostra obligació és ajudar a fer que el cicle electoral vagi bé. A partir del 26 de maig caldrà fer reflexions, sobretot si volem evitar que el conflicte s'enquisti. Seria una pèssima notícia que això acabés en escissions. Constato que hi ha una demanda per a un sobiranisme exigent però que sigui tranquil, serè, útil, pragmàtic. Quan acabi aquest cicle electoral haurem de reflexionar. Hi ha demanda d'aquesta tranquil·litat, per part de gent que està pel dret a decidir. L'he viscut.

P. Per què té tanta força Puigdemont des de Brussel·les?

R. Des del 1931, amb Macià, la política catalana li ha atorgat molta força al president de la Generalitat. Però si el sobiranisme del PDeCAT s'inhibeix, d'altres ocuparan l'espai. La política no aguanta l'espai buit. Quan hi ha una demanda d'un sobiranisme pragmàtic, si no és el PDeCAT, apareixerà l'oferta. Per això espero que els meus col·legues no s'inhibeixin en la recerca de solucions.

P. Per què els alcaldes no han volgut alçar la veu contra Puigdemont?

R. Aquests alcaldes tenen les seves prioritats, i la principal és afrontar unes eleccions municipals.

P. Puigdemont i Casado es retroalimenten?

R. Diguem que hi ha molts, en tots els sectors, que en el conflicte aferrissat troben un espai confortable.

P. Són conscients que li poden haver obert la porta al PP?

R. Hi haurà de tot, però si el PP acaba governant amb Ciutadans i Vox el principal responsable serà els qui els voten i algun problema tindrà l'esquerra espanyola per no guanyar una aposta tan reaccionària com la de les tres dretes.

P. Puigdemont vol un maidan a Catalunya?

R. No sé què deu voler Puigdemont però les condicions objectives a Catalunya no tenen res a veure amb les de la Ucraïna del maidan.

P. L'independentisme està sent irracional? No interessaria fins i tot als presos una altra posició?

R. Jordi Sànchez ha defensat que era un error vincular presos amb Pressupostos. Ell parla d'aquesta vocació d'acord. Però l'aplicació del 155 i l'aposta per la via penal tampoc va ser gaire racional. Ni les càrregues policials de l'1 d'octubre. Sense tot això aquesta emocionalitat que avui es viu a Catalunya no la tindríem. Rajoy es va inhibir a l'hora de buscar la solució.

P. Li ha faltat a Catalunya un Urkullu, un PNB, més pragmatisme?

R. Aquests anys ha faltat un Govern espanyol que estigués disposat a sortir de la comfortabilitat en la qual es va instal·lar Rajoy i al món sobiranista va faltar el coratge de ser capaç d'explicar que quan comences el camí cap a un acord una part dels teus sempre se sentiran decebuts. Sempre que apostes pel diàleg, una part dels teus es frustren. Hem de tenir la valentia de decebre alguns dels nostres. El País Basc té resolta fa dècades la qüestió fiscal, i ha passat el drama de la violència d'ETA. Però sí, admiro un PNB que sense renunciar als seus objectius ha intentat construir una política basada en realitats, en la millor política social d'Espanya.

P. Fa 23 anys que és al Congrés. La política menysprea l'experiència o ja ha arribat el moment de sortir?

R. Alguns diuen que no té sentit que segueixi perquè quan ells encara no podien votar jo ja era aquí. Potser tenen una mica de raó, però quan veig la política als EUA o a Europa trobo gent amb llarguíssimes carreres polítiques. Crec que l'experiència suma més que resta.

P. Espanya funcionava millor quan Roca, Duran i després Campuzano manaven a Madrid?

R. Els vuitanta, noranta, 2000 no tornaran. Ara el repte és, amb el que sabem del passat, com som capaços de superar-ho. La nostàlgia en política no serveix per res. Cal repensar com resolem els problemes, sabent una realitat de fa 30 o 100 anys, que els conflictes polítics es resolen amb diàleg i acord.

P. On creu que acabarà la seva carrera política?

R. Jo amb 13 anys vaig assistir a mítings d'una coalició que liderava Pujol, el Pacte Democràtic per Catalunya. Em vaig afiliar a les joventuts als 17 anys. Era independentista, socialdemòcrata, europeista. En aquest espai m'he mogut en Convergència i en el PDeCAT. En aquests espais continuaré treballant. Tant de bo sigui al PDeCAT, que ha estat un gran invent. Ja veurem què passa a partir de maig.