Un Stevenson ‘fabulós’

Les formes breus de la literatura volen ser llegides com il·luminacions o com acudits, per pensar o per somriure. Busquen la broma aforística o el raonament moral. De vegades, si l’autor està inspirat, satisfan els dos requeriments.

A l’escocès Robert Louis Stevenson (1850-1994) el recordem com un artista arrauxat i com un mestre del ritme narratiu, capaç d’enllestir Dr. Jekyll i Mr. Hyde en un rampell de tres dies d’escriptura, i prou hàbil per mantenir-nos pendents d’una trama de pirates, o segrestar-nos hores amb una de jacobites escocesos. Stevenson també va donar-se al conte curtíssim i a la faula concentrada, amb sessions de treball més fugaces i juganeres. Quan el 1894 va morir d’una hemorràgia cerebral, el seu bon amic Sidney Colvin va acceptar el compromís de regirar calaixos i ordenar papers inconclusos. Resultat: al cap de dos anys es va publicar un conjunt de 22 històries de format molt breu. Colvin va presentar-les conscient que la seva idea d’antologia no devia adir-se amb la del finat, però seria pitjor privar el món del talent d’un dels grans de la literatura. Va titular-les, tot ras: Faules. Així ens arriben avui. El pròleg de Colvin ha caigut i Alberto Manguel oficia. El repertori abraça matèries distintes: un conte ens diverteix amb les minúcies filosòfiques discutides mentre un vaixell sotsobra, un altre imagina una civilització microscòpica nascuda en una gerra d’aigua desatesa per la minyona... Com les tires còmiques que amb tres vinyetes ja fan, molts dels relats no superen les tres planes i alguns ja s’ho fan amb quatre línies comptades. El capgròs i la granota, per exemple, extracta perfectament el xoc recursiu entre generacions. Fa així:

—Hauries de sentir vergonya —va dir la granota—. Quan jo era un capgròs, no tenia cua.

FAULES

Robert Louis Stevenson
Traducció de Marcel Riera
Quid Por Quo
100 pàg. / 14 euros

—És just el que em pensava! —va dir el capgròs—. Mai no vas ser un capgròs.

Tractant-se de faules, cal esperar animals no humans protagonitzant-les, malgrat ser més propers als absurds moderns de Kafka (Un report per a una acadèmia) que a les llebres i tortugues dels fabulistes precedents, com Isop o La Fontaine. En tant que faules, també, s’allunyen dels ensenyaments dels apòlegs clàssics, en el sentit que apunten a la paradoxa relativista. Moralment, Stevenson és dual, representant d’una ètica Jekyll & Hyde que no permet solucions inequívoques. “És una cosa altament dubtosa discernir el bé del mal”, se sent en alguna de les pàgines. Un dels contes presenta un visitant alienígena; s’ho mira tot amb ulls inhumans i, per tant, treu conclusions desacostumades i desmitificadores respecte als costums victorians.

Rere les Faules s’hi amaga un altre Stevenson, diferent: no pas l’escriptor a doll que arrossega lectors, sinó un de més reposat que es beu a glopets. Encara no l’havíem paladejat en català. El llibre funciona si no ens fem la pregunta punyetera: per què aquest i no un altre dels títols rellevants que falten per traduir o reeditar? El text, per si mateix, sense ser el millor Stevenson, és irreprotxable. L’enlletgeix que, en maquetar-lo, s’hi hagin colat un munt de línies vídues i òrfenes. Sorprèn en una editorial que ha cuidat tant el disseny i que està construint un catàleg d’exquisideses. Aquest error mínim, en tot cas, farà mal a la vista d’uns mentre que d’altres ho passaran per alt, perquè això del bé i el mal és cosa discutible.