Falsos debats

Construir un “ninot” i cremar-lo. Això passa cada any a València. Es coneix amb el nom de Falles i són una festa. Santiago Sierra ha plantat un “ninot” a Arco, en aquest cas de Felip VI. Alguns parlaran de descontextualització d’un objecte, una qüestió tan antiga que als primers que ho van fer ja se’ls considera clàssics. D’altres hi veuran una crítica al mercat de l’art, que sens dubte les mereix, però una mica més profundes. I òbviament alguns detectaran una provocació política que ha tingut com a premi que el Rei modifiqués el seu itinerari en la seva visita a la fira. La desactivació irònica de les crítiques no forma part de les maneres i els modals d’una institució tan encotillada com la monarquia.

En realitat, l’única cosa rellevant de la broma de Santiago Sierra és la seva eficàcia comunicativa. Tots sabem que és un artista més atent a l’impacte mediàtic que no pas a l’impacte creatiu. I en aquest terreny ja se sap que no hi ha cap aliat millor que la fàtua ineptitud del poder. En aquest cas, a diferència de l’any passat, no hi ha pogut comptar, el Govern i les autoritats no li han donat cap cop de mà. Sí que ha tingut la col·laboració de la premsa, especialment de les televisions, amb alguns mitjans exercint de patges reials. Resultat: el Felip VI de Sierra ha funcionat com a atracció de fira. Els visitants es feien selfies amb la immensa figura, envoltats de micròfons perquè expliquessin si consideraven que la peça havia de ser allà. L’ombra de la censura sempre plana en aquest país.

És una pena que tan sovint en matèria d’art i cultura les polèmiques es perdin en els tòpics. A aquest mateix tipus d’exercici correspon el debat sobre l’ampliació del Macba, que ha derivat en una absurda imatge de confrontació entre el museu i el centre d’atenció primària (CAP). Són temps amb horitzons electorals en la ment de tots i cadascú juga les seves cartes. Però no entenc la raó estratègica –tret que es busquin motius lobbístics més o menys ocults– que ha mogut el Macba a plantejar el debat en termes de l’escassa prioritat que les institucions donen a la cultura (en aquest cas assenyalant l’Ajuntament) en un conflicte en què l’altra part interessada a ocupar la capella en litigi és la sanitat bàsica.

Sens dubte, la cultura és la Ventafocs de les prioritats de la política. Quan em vaig fer càrrec del CCCB, un regidor de l’Ajuntament de qui no vull recordar el nom em va advertir que no em fes il·lusions, que si algun dia s’hagués de tancar el centre, al carrer no hi hauria cap manifestació de protesta. Em va servir de molt: com a desafiament per buscar un model en què fos difícil fer marxa enrere i com a injecció de realitat: hi ha altres prioritats en la ciutadania. Una d’elles, probablement la primera, és la salut. I en aquest sentit situar aquests dos pols –cultura i salut– en el debat és un error tàctic al qual alguns han arrossegat el museu, cosa que no li posarà les coses fàcils al Macba al barri.

CAP i museu han de tenir els espais que necessiten i és obligació de les institucions trobar una solució raonable, en què sempre la salut anirà per davant, i més encara en un barri com el Raval, que no disposa ni de bon tros dels equipaments que tenen altres barris de la ciutat. Però aquesta és la tasca política, el debat cultural és un altre. És el model del Macba. On vol anar? Realment és l’hora de convertir-lo en la forma clàssica d’un Museu Nacional d’Art Contemporani o bé correspondria més aviat aprofundir en la línia d’un model propi en un moment en què l’univers artístic està en plena mutació?

En aquesta ciutat hi ha una certa obsessió a relacionar turisme i equipaments culturals, com si l’avaluació depengués del nombre de visitants de fora. I és d’aquesta banalitat que emana la temptació d’acudir a la forma clàssica de museu-col·lecció. Una pregunta: La col·lecció del Macba és prou important perquè sigui una cita obligatòria de referència internacional? A partir de la resposta que s’hi doni, pot ser més fàcil trobar l’especificitat des de la qual el Macba s’ha de projectar al món, començant pel seu barri, com a model genuí, amb nous espais o sense. Barrejar debats –en aquest cas, el polític i l’artístic– només serveix per eludir les qüestions de fons.