República simbòlica, presó de debò

En la seva reacció a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia, l’independentisme català es va anar ficant a poc a poc, però sense pausa, en una confrontació amb els successius governs de Mariano Rajoy, que, de manera sovint inconscient, va fer que hagués de lliurar batalles en les quals es jugava a tot o res. L’escalada registrada des del 2012 fins a l’octubre del 2017 va elevar els riscos a nivells no previstos inicialment i va conduir a un estadi en què, si perdia, corria el risc de perdre també l’autogovern que tenia, per desgastat que estigués, i potser alguna cosa més. Si guanyaven, els líders sobiranistes passaven a ser els colossos que aixecaven la nació. Si perdien, anirien a la presó. Van perdre. L’últim capítol d’aquesta història encara no està escrit i ara queda per fixar la magnitud del desastre. Els antecedents són prou foscos.

El delicte de rebel·lió que s’imputa als dirigents independentistes no és una novetat en la història d’aquest país i solia comportar la pena de mort. A banda del d’auxili i adhesió a la rebel·lió, o el de traïció, és un dels que el Govern de la Segona República va aplicar a molts dels generals revoltats el juliol del 1936. És el que els mateixos revoltats van aplicar al seu torn contra companys d’armes que van caure a les seves mans però es van negar a seguir-los i es mantenien fidels al Govern legítim de la República. És el que el 1940 va portar davant l’escamot d’afusellament el president de la Generalitat Lluís Companys i el ministre de la Governació republicà Julián Zugazagoitia. I és el que, ja abolida la pena capital per la Constitució del 1979, es va aplicar als generals Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada i al tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero pel cop d’Estat del 23 de febrer del 1981. La llista d’exemples podria ser molt més llarga. La rebel·lió no ha estat mai cap broma.

L’abolició de la pena de mort ha restat l’halo tràgic a la qualificació jurídica de rebel·lió, però en el cas de la revolta catalana que ara jutja el Tribunal Suprem ja ha complert importantíssimes funcions polítiques. Digui el que digui en el seu moment la sentència, l’acusació de rebel·lió és el que va permetre empresonar els acusats, suspendre’ls de les seves funcions i mantenir-los a la presó fins ara. Això és el que va permetre ja fa més d’un any a la llavors vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría atribuir a Rajoy el mèrit d’haver “escapçat” l’independentisme. I aquesta decapitació política és el que, al cap i a la fi, explica la desorientada actuació posterior de les successives direccions tant dels partits sobiranistes com del Govern Torra.

Pel que se sap i el que s’està veient en el judici, els avui processats no comptaven en les seves improvisacions inicials que la moguda política encapçalada per l’independentisme es pogués considerar una rebel·lió i els pogués comportar elevades penes de presó. Aquesta percepció no va aparèixer fins a mitjans del 2017 i, òbviament, en l’últim moment, el de la retirada, quan van veure que el joc se’ls havia escapat de les mans. Fins que els fiscals ho van convertir en acusació formal, havia imperat un voluntarista autoconvenciment que tota causa política justa ha de portar inexorablement a alguna forma de diàleg. Entre ells es va imposar l’argument que “no s’atreviran” a convertir un conflicte polític en una causa penal.

La realitat ha mostrat que és perillós jugar a proclamar una república, ni que sigui virtual, davant d’una dreta monàrquica que té els antecedents de l’espanyola. El que aquesta va percebre no va ser una posició de força dels independentistes, sinó tot el contrari: el que va veure va ser la feblesa dels qui mancaven de força i aliats per dur a terme una proclamació efectiva, real. I, al mateix temps, un desafiament mereixedor d’un càstig, aquest sí, dels de debò.

Aquí ens trobem ara, en l’avaluació de quin ha de ser el càstig que els vencedors apliquen als derrotats perquè resulti prou exemplar. Alguns potser pensen que així els independentistes aprendran qui mana aquí. D’altres pensaran, en canvi, que el proper desafiament ha d’estar més ben preparat perquè, ja s’ha vist, de negociar, res de res. República simbòlica, presó de debò, aquesta ha estat l’equació final.