Les paraules s’empoderen

L’altre dia em vaig empoderar. Fa temps que a casa els fills s’han apoderat del comandament a distància, però finalment vaig clavar un cop de puny a la taula (figurat, no hi va haver sang) i vaig decidir jo què hi posàvem, a la tele. No vaig tocar el comandament, no me’n vaig apoderar, però l’insòlit rampell d’autoritat va servir perquè es veiés el que jo volia, sense que per descomptat servís de precedent. A la fi em vaig sentir realitzat en les meves funcions paternes.

Valgui la facècia domèstica per defensar la vitalitat d’un verb, empoderar, i del substantiu empoderament, que des de la seva eclosió en l’àmbit de les ciències socials —te’ls pots trobar en textos de política, de feminisme, de relacions laborals, etc.— han estat apartats de les convencions normatives amb l’argument que no eren necessaris, vist que al diccionari ja hi teníem apoderar i apoderament. Així ho estableix una fitxa de La finestra neològica del Termcat de l’any 2012, que alertava de la intromissió d’empoderament com un calc de l’anglès empowerment i que concloïa llançant el terme als peus dels cavalls: “No sembla necessari, doncs, incorporar en la llengua una designació neològica (*empoderament), encara que presenti un patró de formació adequat, quan ja n’existeix una altra (apoderament) que pot cobrir perfectament i sense ambigüitats aparents el concepte que es vol denominar”.

Set anys després de la fitxa censora, però, el terme continua guanyant terreny i demostrant una vigència que abona els arguments perquè el Termcat s’hi repensi i el doni per bo. D’entrada, és poc qüestionable que el terme ha servit per condensar un significat que, si bé es podia subsumir dins el sentit d’apoderament, cada cop agafava més perfil propi i guanyava matisos, com una mena d’hipònim amb esperit d’emancipació. És el que va passar amb el lísing, que durant molt de temps s’entenia com un arrendament o un lloguer fins que va convenir acceptar el terme mercès als matisos que aportava i que ara ningú qüestiona. En aquest sentit, val la pena la definició que hi proposa d’Ésadir, que fa insubmissió del Termcat i ho valida per a TV3 i Catalunya Ràdio: “empoderament Procés pel qual individus o grups socials allunyats de la presa de decisions adquireixen els mitjans i recursos per augmentar la seva força social, política o econòmica”.

La clau de la supervivència del terme és doncs la precisió del significat i el fet que, en aquest mateix significat, apoderar i apoderament sonen a autèntica raresa, a l’ombra dels dos sentits preferents per al parlant. D’una banda tenim l’ús transitiu d’apoderar, propi de contextos legals (amb el sentit de donar poders a algú, per exemple a cal notari), i d’aquí que apareguin substantius com l’apoderat de les meses electorals, aquell que actua en nom del seu partit. I de l’altra tenim l’ús pronominal d’apoderar, que sol regir la preposició de, tot proporcionant matisos curiosament contraris, de prendre, arrabassar, tenir el control sobre alguna cosa, però no d’atorgar-se poder a un mateix. Així doncs, podem dir que un porter de futbol es va apoderar de la pilota, per exemple en tallar la centrada de l’equip rival, o bé que es va empoderar i va llançar un penal, tip com n’està dels companys, que no el deixen xutar mai. D’aquesta manera, empoderar ha vingut per ocupar el sentit menys habitual d’apoderar, el que recull el diccionari de l’IEC sota l’accepció 3, però amb una definició massa vaga i sense exemples que s’escapa de la intuïció del parlant (“Prevenir-se de poders, de forces, de mitjans”). No m’estranya, així, que vingui un verb més musculós a prendre-li el lloc.

És improbable que el terme reculi malgrat la doctrina que ens en fa prescindir, sobretot perquè els col·lectius més sensibles al seu ús i que l’han popularitzat difícilment creuran i s’apressaran a esmenar-lo, ni que sigui per evitar la polisèmia de sintagmes opacs com una dona apoderada contra el diàfan una dona empoderada. Per molt que de vegades les vulguem anorrear, les paraules s’empoderen.