El Suprem rebutja els recursos dels acusats contra la divisió de la causa del procés en dos

El Tribunal Suprem ha rebutjat l’última opció que tenien els líders independentistes catalans processats per rebel·lió d’evitar ser jutjats per aquest òrgan. La Sala designada per jutjar-los en les properes setmanes ha rebutjat els recursos presentats per cinc dels processats contra la decisió de dividir en dos la causa i enviar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) els sis acusats que només estaven processats per desobediència. Vox havia impugnat també la mateixa decisió del Suprem, però per reclamar el contrari: que els 18 dirigents independentistes processats, inclosos els que només ho estan per desobediència, siguin jutjats per l’alt tribunal.

En una interlocutòria notificada aquest dimarts, de contingut molt tècnic, el Suprem rebutja els recursos presentats per Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Santi Vila perquè, assegura, les defenses incorren en un error doble en els seus arguments. Els advocats al·legaven que no hi havia raons perquè sis dels acusats fossin jutjats pel TSJC mentre que els altres 12 es queden al Suprem. Segons la seva tesi, tots havien de ser jutjats a Catalunya perquè els fets es van produir en aquesta comunitat. El tribunal rebutja aquest argument perquè prescindeix d’una idea “sense la qual els delictes de comissió plural o col·lectiva”, com la rebel·lió, no poden ser entesos: que no tots els autors realitzen per si els elements principals del delicte. I en segon lloc, perquè identifica la rebel·lió com un “delicte de simple activitat” en el qual, en paraules dels recurrents, “se suposa que el lloc de comissió (...) ha d’arrelar allà on els suposats rebels o sediciosos s’hagin alçat violentament i públicament”.

El tribunal, en una interlocutòria del que ha estat ponent, el president de la sala, Manuel Marchena, insisteix que la rebel·lió, quan la finalitat perseguida és la de declarar la independència d’una part del territori nacional, encara que aquest objectiu no s’aconsegueixi, afecta les dues parts la unitat de les quals es pretén dissoldre, ja que una i altra serien ja, si s’assolís l’objectiu del delicte, “diverses en la seva identitat”. “Aquesta dissolució no és un efecte diferenciable ex post del resultat que es procura. És el resultat mateix. No confon, per tant, la Sala, els efectes amb els resultats,” adverteix la sala.

“Tampoc incorre en aquest defecte el legislador que, en definir els límits de la jurisdicció penal espanyola, a l’article 23.3 c) LOPJ (Llei Orgànica del Poder Judicial) prescindeix del ‘lloc de comissió’ de l’acció quan es tracta dels delictes de rebel·lió o sedició, en relació amb els quals atribueix sempre el seu coneixement a la jurisdicció espanyola, ja que és el territori espanyol l’escenari del seu resultat eventual,” expliquen els magistrats.

En qualsevol cas, la Sala recorda que a qui correspon la competència del tribunal no es determina per considerar que existeixen raons per proclamar que determinats fets es van produir, ni tan sols per tenir per correcta la seva qualificació com a constitutius d’un delicte de rebel·lió, ja que això no és objecte de valoració ara (ho serà en el judici). El tribunal, per decidir qui ha de jutjar el cas, ha atès només el relat i la qualificació que recullen els escrits d’acusació, assenyalen els magistrats.

Sobre l’al·legació de l’expresidenta de la Mesa del Parlament Carme Forcadell en la qual ressalta que la resta de la Mesa només està acusada de desobediència, i que serà jutjada per això en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mentre ella ho està per rebel·lió, la Sala indica que ni la Fiscalia, ni l’Advocacia de l’Estat, ni l’acusació popular igualen en l’exigència de responsabilitats Forcadell i la resta d’integrants de la Mesa. “La Sala ignora si aquest tractament diversificat es correspon o no amb la realitat. Serà la prova practicada en el plenari la que resolgui el que ara no és objecte de valoració, però que sí que justifica un tractament competencial diferenciat”.

Quant al recurs de Vox contra la remissió d’una part de la causa al TSJ català, el Suprem es remet a les raons que va deixar plasmades a la interlocutòria recorreguda en la qual va considerar essencial restringir l’àmbit objectiu i subjectiu de la causa.