Independència, probabilitat zero

La independència no és possible amb el 50% de suport a Catalunya, amb una part significativa de l’altre 50% mobilitzada en contra i amb l’Estat espanyol també en contra. Les probabilitats que això passi són exactament nul·les, segons ha explicat magistralment Andreu Mas-Colell, potser el cervell més lúcid, o a vegades potser l’únic lúcid, que queda al camp independentista. (“L’estratègia dominant”, diari Ara, 6 de gener del 2019).

Aquesta improbabilitat porta Mas-Colell a propugnar l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat per part dels diputats independentistes a les Corts espanyoles, una decisió que considera la millor per a l’independentisme. Només no poden acceptar-la, afegeix, els qui per raons tàctiques, s’entén que també oportunistes o d’ordre electoral, continuen simulant que en aquestes condicions desfavorables, dins i fora, encara no s’ha tancat la finestra d’oportunitat per a la intangible república proclamada.

Els Pressupostos són el moment de la veritat, quan l’actitud de l’independentisme envers el Govern de Pedro Sánchez pot decantar el vot futur d’una part de l’electorat català moderat o inhibir-lo en funció de l’actitud dialogant que adopti l’independentisme. El mateix passa amb una fracció reduïda però decisiva de l’electorat espanyol en el seu conjunt, que l’autor de l’article xifra entre un tres i un quatre per cent favorable al diàleg, i que és la que pot decidir si hi haurà una futura majoria de dreta dura que vol de nou l’aplicació del 155, si la majoria estarà formada pel PSOE i Cs, o si serà possible un Govern d’esquerres i obertament partidari de l’autogovern com ara.

Tothom qui volia saber-ho ja ho sap des de fa molt de temps. En concret, des que coneixem l’estancament de l’opinió independentista i l’aparició de Cs com a partit més votat i primera formació de l’oposició. L’afegit d’una correlació de forces en la qual es compta amb l’Estat espanyol en contra es pot llegir en el doble vessant: de l’aparell de l’Estat i de l’opinió pública espanyola. N’és la prova definitiva el vincle causal entre el fenomen de Vox i el procés, negat amb tossuderia d’estruç per una part de l’independentisme.

Des del 21-D del 2017, doncs, no hi ha lloc a dubtes. Això s’ha acabat i no dona més de si. Només la dificultat de reconèixer la realitat de la derrota davant dels ciutadans arrossegats durant aquests sis anys a una aventura sense sortida pot explicar els silencis o la discreció, amb l’excepció notable de Mas-Colell, al voltant dels Pressupostos. El coratge que exigeix el moment polític és extraordinari, certament, i s’ha de reconèixer que és una virtut força desconeguda o escassa en aquest temps en què els dirigents obeeixen la multitud en lloc de ser capaços de dirigir les multituds.

Com amb els nens consentits i rebecs, s’han de fer moltes babarotes o s’ha d’edulcorar la menja que rebutja el jove comensal. Una de les tècniques consisteix a esborrar la idea de la derrota del vocabulari a l’ús. No és una mala opció, tot i que té el notable inconvenient que els qui han introduït la idea d’un joc de suma zero, que a la força havia de fabricar vencedors i vençuts, són els qui ara convé presentar com a meritoris supervivents d’un combat nul, ja que és impossible declarar-los vencedors d’una partida que han perdut.

Aquesta opció, en el fons merament retòrica, no oferiria cap mena d’inconvenient per a una part molt important de l’opinió catalana, i fins i tot una altra part, potser una mica més petita, de l’opinió espanyola també estaria perfectament disposada a acceptar la idea transaccional d’un empat honrós allà on no hi ha hagut res més que una escandalosa derrota, i per tant una victòria sense pal·liatius, si s’avalua en els termes i regles establerts precisament pel secessionisme. El problema és que hi ha una altra facció important, amb la qual el secessionisme no comptava, que serà molt més difícil de convèncer, atès que s’ha configurat precisament estimulada pels instints combatius de l’independentisme i com a reacció a l’anunci d’una imminent i ineluctable derrota i partició, sinó desaparició, de la nació espanyola tal com ha existit fins ara.

Tampoc hi ha prou garanties que aquest sentiment combatiu, sense res a veure amb els esquemes racionals ni amb teories de jocs com les de Mas-Colell, hagi de desaparèixer del tot en una part de l’independentisme que prefereix la derrota sense remei, i com més dolorosa i humiliant, millor, abans que una sortida dialogada basada finalment en la renovació dels pactes constitucionals i estatutaris dins l’actual sistema de monarquia parlamentària espanyola.

El judici contra els dirigents secessionistes serà el moment decisiu, quan es veuran les estratègies de defensa de cadascun dels acusats i quina mena d’estratègies adopta el camp independentista. Atenent Mas-Colell, caldria buscar la defensa jurídica més eficaç per obtenir les penes més lleugeres possibles, si és que no hi ha lloc per a les absolucions. Per a la tàctica catastrofista (és Mas-Colell qui en diu tàctica), es tracta d’exhibir davant del món un sacrifici que dificulti qualsevol camí reformista i destrueixi d’un cop l’autogovern català, tot i donar el poder a Madrid a la dreta més extrema. És l’opció dels viatgers del passat, que prefereixen ressuscitar el franquisme abans que tornar a donar l’aval catalanista a la democràcia espanyola.