1929, l’any de dos cracs del còmic

Aquest any ple d'aniversaris al món del còmic —Batman, que arriba a octogenari; Astèrix, un jovencell de 60 anys o el nostre Guerrer de l'Antifaç, que en fa 75— comença amb la commemoració del naixement de dos personatges que comparteixen edat i estatus d'icones de la cultura popular: els famosíssims Tintín i Popeye. Tots dos van néixer ara fa nou dècades, el 1929, l'any del crac, que va quedar associat en la història a l'inici de la Gran Depressió i que, no obstant això, va arrencar amb aquestes dues fites fundacionals del novè art com a suprem art de la gran evasió.

La creació d'Hergé es va començar a publicar a les pàgines de Le Petit Vingtième el 10 de gener del 1929. El jove i eixerit reporter de tupè indomable, bombatxos irrenunciables i acompanyat del seu fidel fox terrier Milú, iniciava les seves aventures amb Tintín al país dels soviets, una visió ingènua de la Unió Soviètica, molt influenciada per l'anticomunisme de l'abat Wallez, director de la publicació i admirador declarat de Mussolini. Un “pecat de joventut”, com l'autor va remarcar moltes vegades, però que va tenir un èxit brutal malgrat l'encara tosc estil del jove dibuixant, molt influenciat per l'elegant traç de línia fina de dibuixants com George McManus o Alain Saint-Ogan.

Tintín naixia com a evolució natural de l'anterior personatge d'Hergé, l'escolta Totor, però amarat d'actualitat perquè seguia el model d'intrèpids reporters com Robert Sexé, que acabava de fer la volta al món amb moto, o del jove danès Palle Huld, un adolescent pèl-roig amb pantalons bombatxos que havia emulat Phileas Fogg, però reduint el trajecte a només 44 dies. Tintín ben aviat va esdevenir una icona de la cultura francobelga, instaurant tot un estil gràfic i narratiu. Encara que la majoria dels àlbums es van publicar abans dels anys cinquanta (l'últim, inacabat, es va editar el 1986), la creació d'Hergé  va transcendir totalment el còmic, adaptant-se al cinema (amb una de les pel·lícules rodada en part a la Comunitat Valenciana, Tintín i el misteri de les taronges blaves), a dibuixos animats i creant tota una cultura del merchandising al voltant seu, tan referencial i reconeixible com lucrativa. Malgrat les moltes polèmiques que sempre van envoltar el personatge i el seu creador, en molts casos amb acusacions que oblidaven el context històric de la seva producció, Tintín es va erigir en un referent absolut de tot un estil de fer còmics i il·lustració, que el dibuixant Joost Swarte va batejar com a línia clara. Encara que Hergé va comentar en moltes entrevistes que no volia que la seva creació sobrevisqués el seu creador (com ha passat amb la majoria dels clàssics del còmic francobelga, de Spirou a Astèrix), s'elucubra que abans del 2052, any en què el personatge passaria al domini públic, la controvertida companyia Moulinsart, gestora dels drets d'Hergé, no dubtarà a rellançar el jove reporter, per a alegria de molts i horror d'altres. En tot cas, no hi ha dubte que, 90 anys després, Tintín manté la seva màgia, i la seva dinàmica narrativa visual continua sent un exemple per als nous autors.

Tot just una setmana després, el 17 de gener del 1929, les vinyetes de la tira diària Thimble Theatre, d'E. C. Segar (iniciada 10 anys abans i protagonitzada pels germans Castor i Olive Oyl), presentaven un particular i estrambòtic personatge: un mariner borni, amb una eterna pipa i avantbraços musculosos que, davant la pregunta del protagonista sobre si era mariner, responia amb sorna: “Ya think I’m a cowboy?” (Què et penses que soc, un cowboy?). El personatge va tenir tanta acceptació que ben aviat la sèrie va passar a dir-se Thimble Theatre Starring Popeye i va començar a protagonitzar les aventures de la tira, i gairebé immediatament va fer el salt als dibuixos animats, gràcies a un dels grans genis de l'animació, Max Fleischer, que el va incloure com a personatge dels episodis de Betty Boop. De nou, el mariner va monopolitzar les aventures i es va convertir en una estrella que reclamava una sèrie pròpia, Popeye the Sailor, que va arribar a tenir més de 200 episodis. Entre les característiques més famoses de Popeye hi ha la seva increïble força i la seva invulnerabilitat, per les quals molts teòrics el consideren un dels fundadors del gènere de superherois. Curiosament, en els seus inicis, els poders del mariner borni tenien un origen ben diferent: naixien d'haver fregat el cap de la gallina màgica Bernice. Però el Govern nord-americà va aprofitar l'èxit del personatge per promoure el consum d'espinacs durant la Gran Depressió (a les quals erròniament se'ls havia assignat un increïble contingut en ferro), introduint la ingesta d'aquestes verdures com la raó de la increïble força de Popeye.

La campanya va ser un èxit sense precedents i la figura de Popeye obrint una llauna d'espinacs es va convertir en una icona de la cultura nord-americana, que va arribar a tenir fins i tot el seu propi serial radiofònic, la qual cosa el certifica com un dels primers fenòmens transmèdia. Segar va signar aventures meravelloses del personatge, gairebé delirants, però sempre amb un pòsit de denúncia i crítica social que s'insinuava gràcies al sentit comú (i una mica de cinisme) del famós mariner. La sèrie va ser tan coneguda que molts dels seus personatges formen part de la cultura comercial americana: el golafre Wimpy va donar nom a una de les cadenes d'hamburgueseries més importants del país; mentre que el fantàstic Eugene el Jeep, una mascota amb poders increïbles, va inspirar el nom dels famosos totterrenys militars.

El mes de gener del 1929 va ser pròdig per al còmic dels EUA: a la sèrie de Segar cal afegir-hi l'inici de les adaptacions al còmic de sèries de la literatura popular tan famoses com Buck Rogers o Tarzan, que van aportar nous gèneres al còmic que després es van reconvertir en necessaris espais d'evasió i exotisme escapista durant la Depressió.

Tintín i Popeye van aconseguir traspassar les vinyetes per convertir-se en part fonamental de la imatgeria del segle XX, icones reconeixibles d'una cultura popular construïda al voltant del novè art.