Refer el prestigi català al continent

Brussel·les ha girat l’esquena a l’independentisme català. La fermesa del discurs de la Comissió Europea ha desfet les esperances dels partits del Govern d’una intervenció de les institucions comunitàries. També l’atenció mediàtica s’ha diluït després de la tornada de Carles Puigdemont a Waterloo. Si els líders sobiranistes buscaven la complicitat europea, les tensions amb Brussel·les i els exabruptes de l’expresident contra l’actual executiu europeu han allunyat la Generalitat del cor d’Europa.

Ara la Generalitat haurà de refer l’aposta europeista. La posició de la Comissió Europea mai no ha variat: demana passar de la confrontació al diàleg dins de la legalitat. I, segons fonts comunitàries, el clima de distensió del govern de Pedro Sánchez, que ha passat a ser un aliat fonamental per a la reforma de l’euro, va en la bona direcció.

En canvi, l’executiu de Jean-Claude Juncker encara recorda que ha estat una de les dianes dels independentistes. Un front més quan li arriben atacs d’Itàlia, Hongria o Polònia, però també de moviments nacionalistes i populistes d’arreu del continent. L’arribada de Quim Torra a la Generalitat va ser vista amb cautela per l’executiu comunitari, que es va negar a qualificar els articles i les piulades despectius amb la resta d’Espanya. “No els dignificaré amb un comentari”, va dir el portaveu de Juncker, Margaritis Schinas.

Les darreres dues boutades de Torra tampoc han ajudat a millorar la imatge catalana: ni el comunicat de Catalunya sobre el Brexit quan Espanya amenaçava de bloquejar la negociació per la qüestió de Gibraltar ni la polèmica arran de la “via eslovena”. La reunió informal de Torra amb el president eslovè, Borut Pahor, va provocar una crisi interna que es va tancar a la darrera cimera europea, en què el primer ministre Marjan Sarec donà explicacions a Sánchez. “Tenim bones relacions amb Espanya i no ens agrada que Eslovènia s’utilitzi en aquesta lluita”, va dir després Sarec en una roda de premsa.

Tampoc hi han contribuït els aliats que s’han trobat a Bèlgica. Els nacionalistes flamencs de N-VA acaben de trencar el govern del país en negar-se a firmar el pacte migratori de l’ONU, i Theo Franken, un dels seus dirigents, va donar suport al desembre a la manifestació d’extrema dreta a Brussel·les.

Puigdemont ha seguit viatjant i apareixent als mitjans internacionals, però el focus s’ha anat apagant. Actes com la presentació del Consell de la República han estat, sobretot, de consum intern. El judici del procés serà el nou moment. Però la veritable pròxima cita amb Europa serà al maig. Les eleccions europees es presenten com una batalla al populisme i el moment en què els partits s’hauran de definir. Caldrà veure si les formacions independentistes les plantegen en clau interna. Per ara, Esquerra ja ha rebutjat anar de la mà del PDeCAT i presentarà Oriol Junqueras i Diana Riba, companya de Raül Romeva. Tots dos, a banda d’estar en presó preventiva, van ocupar un escó al Parlament Europeu. Més complicat ho té el PDeCAT. Expulsat de l’ALDE, ha fet acostaments als Verds i al Partit Demòcrata Europeu. Amb Esquerra com a integrant dels Verds, fonts parlamentàries no creuen factible aquesta opció. El segon interrogant és qui encapçalarà una llista que haurà de competir amb Junqueras. Malgrat que la premsa belga s’ha fet ressò de la possibilitat que Puigdemont liderés la llista de l’N-VA, l’opció tampoc no sembla plausible, sobretot tenint en compte la línia antiimmigració de la formació flamenca.