Paco León: “En la meva família, amb una molla de pa es fa or”

Fa anys que persegueix el fantasma d’Ava Gardner per Madrid, però Paco León jura que no es considera cap mitòman. El seu mateix historial de referències ho desmenteix. Quan li pregunten per la fama, en lloc de recórrer a Beyoncé, assegura que no vol ser Greta Garbo. Un altre dia cita Vivien Leigh: “La tele ha de reflectir la realitat; el cinema, la màgia”. I, a sobre, confessa que se li va gravar a la ment una frase que li va dir Concha Velasco quan triomfava amb el Luisma a Aída. Portava diverses temporades de les 10 que va encadenar de seguides i pensava deixar-ho córrer: “Nen, no ho deixis. Els joves d’avui sou una mica ploramiques de l’èxit”.

Va recollir el guant i va continuar fent volar coloms a aquell jonqui de barri, cremat, enredaire i optimista fins a l’ofuscació: “Era la clau, tenia la seva ànima d’arlequí”. Ho diu León, que ha estudiat a fons la Commedia dell’art italiana des dels seus temps de formació en grups de teatre independents sevillans. Llavors ja es pagava el lloguer a la ciutat on va néixer fa 44 anys animant bingos, karaokes o festes en cases caserna. Va ser abans de començar a ser reconegut pel carrer, primer, per les seves aparicions a la tele d’Andalusia i, després, de la mà de la productora El Terrat amb programes com Moncloa, dígame? o Homo Zapping.

Després va arribar el cinema i més tele com a pura ficció. Primer, es va col·locar davant de les càmeres; després, al darrere. I quan va triar el segon, com que es considera espavilat i inquiet, no va voler ser només un actor que provava com a director. La seva intenció va ser reptar l’estructura del negoci. Dinamitar-la una mica per tirar-li una armilla salvavides. “M’agrada fer-la grossa, sí”, reconeix. Així va ser com amb 50.000 euros va rodar Carmina o revienta i ens va presentar la seva mare. Ho va penjar a Internet, va vendre còpies en DVD tan bon punt va sortir i va voler rebaixar el preu de l’entrada per atreure més públic, en contra del criteri de la indústria.

Tenia raó. Va guanyar. I de passada, tornava a casa, d’on havia sortit amb certa desafecció, només temperada per l’aroma de la infància quan, de tant en tant —i maniàtic de les olors, com es defineix— es frega amb unes gotes de colònia Nenuco. “Jo no soc com la meva germana María (també actriu), no em sento gens emmarat. Ella sí. Ha substituït el cordó umbilical per fibra i mòbil. Però em va servir per fer un homenatge a aquest volcà que és la meva mare”.

La va convertir en estrella, de passada. Ja en són tres, de la família d’origen. Encara que, segons Paco, per a artista, don Antonio, el seu pare. Entre el bar i la venda de pernils no ha pogut mostrar la seva autèntica sensibilitat, molt marcada pel fet de pertànyer al bàndol perdedor de la guerra. Paco León es va mostrar actiu en la recerca de la tomba del seu besavi. Era mestre republicà i va caure assassinat en aquella onada sagnant que l’ogre Queipo de Llano, avui enterrat a La Macarena, va decretar a Andalusia poc després del cop d’estat del 36. Amb aquella frase que el va fer famós —“dadles café”— va depurar milers de persones aquell estiu, entre les quals, Federico García Lorca.

Als León, els va tocar sobreviure. “En la meva família, amb una molla de pa es fa or”, comenta. El súmmum d’aquest art, el domina la seva mare, Carmina Barrios: “En aquesta època on triomfa el feminisme, ella és un exemple de tirar pa’lante. Per a mi, representa, sobretot, el poder de la cullera davant del ganivet”. Però, sobretot, la veu com una gran comunicadora: “Podria perfectament presentar un programa de televisió i arribar a alcaldessa. Tot i que té una duresa molt pròpia de mare espanyola. Aquest mirar fort sense necessitat de cridar”.

De comunicar, en sap. De fet, creu que és la clau per construir una carrera segle XXI dins del món de la faràndula. El que el diferencia dels altres és l’autenticitat. “El cartell que venguis ha de ser real”, assegura. “Però jo crec que la claus està més en la naturalitat”. Aquesta que conquereix titulars com qui no vol la cosa, que busca el moll de l’os entre parèntesis. Com a prova, el dia que li va comentar a Bertín Osborne, així, al vol, que abans de casar-se havia tingut promès.

És natural per sobre de tot, fins i tot davant de les seves ambigüitats. Com la que mostra en el seu personatge de La peste, més a prop de l’Espanya de Quevedo que de la de comèdia, com és habitual en ell: “Aquest sí que era malèfic. Ara em sento còmode en aquesta faceta. Més tenebrosa. Serà l’edat, que enfosqueix”. Amb aquest to blanc i negre que predominava als carrers a l’època que es desenvolupa Arde Madrid (Movistar sèries). Una ciutat de Puríssima i or, si recordem la cançó de Sabina: “Para la tisis, caldo de gallina; para la Ava Gardner, Luis Miguel”. En aquest ambient desenvolupa Paco León la història que ha endegat amb la seva dona, Anna Rodríguez Costa i que Variety ha qualificat com la millor sèrie internacional del 2018. “Hem adoptat l’Ava a la família”, afirma. I el parentiu continua, perquè ja preparen la segona temporada després d’haver estat la proposta de producció pròpia més vista en la plataforma.

Hi cap a la seva casa del centre de Madrid, al costat de la seva filla Manuela i d’Eloi, que també és un actor i és descendent d’una relació anterior d’Anna. La paternitat il·lumina per contrast aquesta negror de les seves facetes interpretatives noves. “Et sents fràgil però alhora fort i capaç de qualsevol cosa per ells”. Dins d’un ordre i sempre amb l’harmonia familiar per davant i la bona salut que han demostrat com a parella l’Anna i ell després de sortir il·lesos de l’empresa d’haver creat junts una sèrie tan ambició com aquesta.

Per inspirar-se per al lliurament següent, no renunciarà a aquest costat de carrer que el fa llançar-se a l’aire del centre de la ciutat, tot i que amb prou feines el deixen avançar els seus admiradors per la demanda de selfies. Ho porta amb paciència. La justa perquè no li impedeixi fer un volt pels antiquaris del rastre, ficar-se en tablaos flamencs o fer cua per comprar-se un pollastre rostit i passar de cuinar els diumenges.