Contra la presó preventiva

Al Tribunal Suprem (TS) i al Constitucional (TC) els correspon decidir si reconsideren a fons la pertinència que els presos del procés continuïn, un any després de la seva detenció, en presó preventiva. Tocaria fer-ho.

Perquè aquesta mesura cautelar, dissenyada per assegurar que els processats compareguin a la seva vista i siguin efectivament jutjats, és de naturalesa “excepcional” (Sentència del Tribunal Constitucional, STC 128/1995).

És a dir, només s’ha d’imposar quan sigui estrictament necessari, perquè no es disposi d’altres mesures “alternatives”, menys oneroses que la restricció de la llibertat personal per aconseguir aquesta finalitat.

I és que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) del Consell d’Europa ha fet bandera a favor de la llibertat provisional fins a la celebració del judici. I a favor de cautelars més suaus que la presó: fiança, compareixença periòdica obligada davant del jutge, prohibició d’acudir a un determinat lloc...

La clau és l’article 5.3 del Conveni Europeu de Drets Humans del 1950: “Tota persona té dret a ser jutjada en un termini raonable o a ser posada en llibertat durant el procediment”.

La jurisprudència del TEDH és progressiva i exponencialment contrària a aquesta cautelar. La va validar en els casos Wemhoff (27/6/1968) i Matznetter (10/11/1969), en considerar “la continuació molt perllongada d’actes reprensibles, l’enormitat del perjudici sofert” i “la nocivitat de l’acusat”, si acumula una llarga “experiència” i “grans capacitats” que el configuren com a susceptible de reiterar el delicte.

Però va condemnar Àustria en els casos Neumeister (27/6/1968), Stögmuller (10/11/1969) i Ringeisen (16/7/1971) perquè el rebuig a la llibertat provisional no contenia fonamentació suficient, encara que hi aportessin motius, com el perill de la reincidència delictiva.

I també va condemnar Espanya en el cas Sanders (7/7/1989), ja que va incomplir l’exigència del “termini raonable”: els tribunals inferiors van trigar dos anys. I fins que el TC va dirimir van transcórrer cinc anys i mig. Estrasburg no fixa un termini màxim, però rebutja moltes presons cautelars quan s’allarguen dos anys.

I, en canvi, es mostra entusiasta amb les mesures alternatives a la presó. Fins i tot quan hi intervé una clara “gravetat dels delictes”, com una “catàstrofe tant internacional com nacional”, cosa que va succeir en el desastre mediambiental del cas Prestige (TEDH, 28/9/2010).

Així, va celebrar la quantiosa fiança imposada pels tribunals espanyols en aquell chapapote (2002) al capità Apóstolos Mangouras: tres milions d’euros. Fins i tot encara que excedís la seva capacitat econòmica. Així s’aconsegueix, va argumentar, “que els responsables no tinguin interès a evitar la justícia perdent la fiança”.

La doctrina del TEDH sobre la presó provisional cobreix dos moments punta: el de la seva imposició, i el de la seva revàlida després que la recorri el justiciable. En el primer es requereix no només que hi hagi indicis de delicte greu, punible amb penes severes, sinó també la concurrència d’algun requisit personalíssim, considerat de manera individualitzada, i no automàtica o “estereotipada”: perill de fuga, de destrucció de proves, de reiteració del delicte. En el segon es requereix als tribunals a justificar amb detall per quin motiu concret aquests riscos continuen sent vàlids.

En el cas d’Oriol Junqueras, la sala del TS va resoldre, el 5/1/2018, rebutjar la seva apel·lació contra la interlocutòria del jutge instructor Pablo Llarena de 4/12/2017 tenint en compte només la seva conducta durant la tardor turbulenta del cop parlamentari. “No existeix en l’actualitat cap dada”, més enllà d’“algunes manifestacions no corroborades per fets posteriors que la seva voluntat o la del partit que el sosté [...] s’orienti precisament a abandonar la idea d’una proclamació unilateral [il·legal] de la independència que aconseguís efectivitat”.

Ha plogut molt des del gener. I ¿que potser aquelles declaracions, llavors no corroborades, no ho han estat després? Tant el protagonista com els seus adlàters han ofert més que indicis d’una voluntat diferent de la que els va animar en els fets d’octubre.

El Tribunal d'Estrasburg prefereix mesures de control més suaus que la privació provisional de llibertat

¿Ha de pesar tant més el pretèrit que el present? Als magistrats els toca jutjar-ho, sabent que Estrasburg dirà algun dia l’última paraula. I que es juguen no només (i ja és molt) la llibertat d’uns ciutadans, sinó tot el prestigi liberal de la judicatura espanyola. Ja va dir lord Keynes que quan es produïa un canvi en la realitat, ell també modulava la seva opinió —no la seva òptica—: “I vostè?”, va replicar a qui l’increpava per això.

És similar el cas de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn. La sala va examinar el seu recurs el 22/3/2018 el seu recurs. Va validar l’empresonament primigeni decretat per l’instructor (interlocutòria de 2/11/2017), en línia amb una àmplia tradició jurisprudencial.

Però a l’hora d’entrar en els detalls d’actualitat que justifiquessin la continuïtat de la màxima mesura cautelar es va quedar curta: va recordar que Forn havia renunciat a l’acta de diputat i anunciat que abandonaria la política, però es va enrocar que en el passat havia estat “un dels referents” del viratge il·legal de l’ordenament constitucional.

I amb això en va tenir prou per reiterar el perill de reiteració delictiva. I ho va fer contra el criteri del fiscal, que va proposar —en plena era Rajoy— canviar la presó per una fiança en metàl·lic; no la va modificar, ni tan sols va entrar a discutir la pertinència, conveniència o possibilitat d’imposar cautelars menys oneroses. I això fins i tot és més discutible avui, quan la vista oral és imminent.

Una sentència recentíssima, en un cas que també tracta sobre conductes presumptament il·legals de motivació política, referma el radical liberalisme garantista del Tribunal d’Estrasburg. I arriba com un regal caigut del cel als presos del procés. És la dictada el 20/11/2018 en el cas 14305/17 del dirigent i diputat kurd Selahattin Demirtas contra Turquia.

Estrasburg endossa que fos jutjat per presumptes delictes gravíssims i que se li imposés a l’inici la presó preventiva. Però no que aquesta persisteixi dos anys després dels fets, ja que els jutges interns “gairebé no han especificat” les “circumstàncies concretes” que “fonamenten l’existència d’algun risc”. Ni tampoc “precisen de quina manera es plasmen i han persistit durant un període tan llarg”. Ni han “considerat” l’“aplicació de mesures alternatives”. Els jutges, conclou, “han de demostrar de manera fefaent que mantenir el processat a la presó continua estant justificat”. I per això l’alt tribunal decreta “posar fi a la presó provisional” de Demirtas.

És cert que el TS ha procurat en les seves interlocutòries tenir en compte la jurisprudència del TEDH. Però no sempre amb fortuna. Per denegar la petició d’excarceració de Jordi Sànchez, el jutge Llarena va enervar, entre altres motivacions, la sentència europea que havia denegat (6/10/2015) al francès Thierry Delvigne votar en les eleccions al Parlament Europeu. Però l’instructor va copiar de manera maldestra, ja que el fòrum judicial que així ho va decidir no va ser el Tribunal d’Estrasburg (TEDH), com va escriure, sinó el Tribunal de Luxemburg (TJUE).

I el que és pitjor, la doctrina d’aquest és (en aquest aspecte) més restrictiva que la del seu col·lega. Ho evidencia la sentència del TEDH sobre el famós assassí Franco Scoppola (8/10/2013). Així ho subratlla el gran exjurisconsult del Consell de la UE, Jean-Paul Jacqué (Le vote des prisonniers aux élections européennes). Però d’aquesta relliscada, ai, ni tan sols se n’ha adonat la defensa.