El perillós camí entre Eslovènia i Kosovo

“Els catalans hem perdut la por. No hi ha marxa enrere en el camí cap a la llibertat. Els eslovens van decidir tirar endavant amb totes les conseqüències. Fem com ells i estiguem disposats a tot per ser lliures”. El president de la Generalitat, Quim Torra, va fer saltar les alarmes la setmana passada posant un país dels Balcans com a exemple a seguir. Després d'una visita oficial a Eslovènia, incloent-hi una entrevista amb el seu president, Bohut Pahor, Torra va recuperar una idea que l'independentisme fa anys que esgrimeix: Eslovènia, com Kosovo, també és un referent per aconseguir la separació d'Espanya.

Kosovo i Eslovènia van assolir la independència per la via unilateral i després d'un conflicte violent amb Sèrbia. La “via Kosovo” va ser la prioritat el 2017 per als líders independentistes; es tractava de treure rèdit d'una reacció violenta de l'Estat. La idea era —encara es manté viva— que, com va passar a Kosovo el 2008, la vulneració dels drets humans a Catalunya seria tan gran que el reconeixement de la independència unilateral per part de la comunitat internacional acabaria sent inevitable.

En el cas d'Eslovènia —país de dos milions d'habitants—, el seu Govern regional va convocar el 1990 un referèndum d'independència quan encara era part de Iugoslàvia. La participació va ser del 93% i el sí a la independència va guanyar amb un 88% del cens. El Parlament eslovè va declarar el 1991 la independència i Iugoslàvia va reaccionar intentant prendre el control militar d'Eslovènia. Després de deu dies d'enfrontaments amb les forces policials i milícies regionals, Slobodan Milosevic va retirar les seves tropes. Després de la mediació de la Unió Europea, Eslovènia va suspendre la declaració d'independència, encara que tres mesos després finalment es va materialitzar després dels successius reconeixements internacionals que anaven arribant. El conflicte va deixar 75 combatents morts i prop de 550 ferits, segons dades del Govern eslovè.

L'eurodiputat del PDeCAT Ramon Tremosa ja va exposar l'octubre del 2017 que Eslovènia era un model a seguir perquè la Generalitat esperava la intervenció al seu favor de la comunitat internacional. L'expresident Carles Puigdemont va assegurar el 2016 en una entrevista al diari The Telegraph que la reacció europea de reconeixement de la independència eslovena podria reproduir-se a Catalunya. Un jove Puigdemont va viatjar el 1991 a Eslovènia per observar in situ el naixement del nou Estat. Torra va escriure sobre el model eslovè en un article del 2010 a El Matí Digital: “Quan estarem madurs? Sabeu que un any abans de la independència, a Eslovènia, només la desitjaven, segons les enquestes, menys del 15% de la població? No correm el risc de podrir-nos, esperant el punt just de maduració?”.

Malgrat aquestes paraules, Kosovo sempre ha estat el camí predilecte: “N’hi ha prou amb seguir la “doctrina Kosovo”, és a dir, unilateralisme, democràcia i pacifisme”, va escriure Torra el 2011. “Aquest és el factor nou que ho canvia tot: contra la legalitat interna, democràcia; contra la sobirania estatal, cobertura internacional; contra una Constitució, una altra Constitució”. El conseller d'Exteriors Raül Romeva –en presó preventiva des del març passat– va enviar el setembre del 2017 a totes les cancelleries europees un memoràndum en el que plantejaven la legitimitat de la unilateralitat a partir de l'experiència kosovar: “La sentència [del 2010] de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo és important per a Catalunya perquè demostra que la llei internacional no prohibeix declaracions unilaterals d'independència”.

Els vincles entre el nacionalisme català i Eslovènia venen de lluny. No és casualitat que Pahor digués després de la consulta il·legal de l'1-O que “molts cors eslovens bateguen pel poble català”. Tampoc ho és que el portaveu dels observadors internacionals de l'1-O fos l'exministre d'Exteriors eslovè Dimitrij Rupel. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), òrgan creat durant la presidència d'Artur Mas per establir les bases de la transició cap a la independència, afirmava en un informe del 2013 que “els països que ocupen el corredor bàltic i la part central de l'Europa de l'Est poden ser els més oberts a reconèixer un nou Estat a Europa”. El CATN, que va estar presidit per l'exmagistrat del Tribunal Constitucional Carles Viver-Pi Sunyer, també analitzava àmpliament el reconeixement internacional de Kosovo, com a precedent útil per a la secessió de Catalunya: “Pot ser un referent a tenir compte i a invocar per a Catalunya en la cerca del necessari reconeixement internacional posterior a la declaració unilateral d'independència”.

L'amic Pujol

El debat a Eslovènia per sortir de la República Federalista Socialista de Iugoslàvia va sorgir amb força el 1987. El president Jordi Pujol va realitzar aquell any un viatge oficial a Ljubjlana –capital eslovena– per firmar uns convenis de cooperació cultural i econòmica. Pujol va elogiar en aquella visita el model federal iugoslau, segons recollien les cròniques de premsa: “Aquí hi ha més llibertat nacional, més reconeixement en tots els terrenys –en el cultural i lingüístic com en les institucions polítiques– que a Catalunya”. Malgrat això, al segon volum de les seves memòries, Pujol assegura que després de la mort de Tito –el 1980–, Eslovènia i Macedònia “vivien una situació de gran pressió pel centralisme i l'expansionisme instigat pel president serbi Slobodan Milosevic”. El periodista Manuel Cuyàs, redactor de les memòries, assegura a aquest diari que l'expresident mai va considerar que els casos eslovè i kosovar fossin aplicables a Catalunya. “potser Pujol va fer declaracions per provocar el govern espanyol, però ell va dir en nombroses ocasions que la URSS i Iugoslàvia no eren Espanya”, explica Cuyàs.

Pujol va mantindre una estreta relació amb el primer president de la república eslovena, Milan Kucan, fins al punt que en ple conflicte per la secessió unilateral, Kucan va demanar al seu amic que li organitzés uns dies de descans a Barcelona. Pujol va cedir-li la Casa dels Canonges. Pujol relata a les memòries que Kucan va demanar-li consell i ell li va recomanar que si optaven per la independència, havia d'executar-la ràpid. Kucan ja havia visitat Pujol a Barcelona el desembre del 1990. Una informació sobre aquell viatge publicada a EL PAÍS destacava que Pujol ja havia suggerit a Kucan que apliqués de forma unilateral la secessió, a més de criticar les potències europees per no donar suport a Eslovènia. Pujol assegura a les memòries que Kucan va donar l'ordre perquè el parlament eslovè tirés endavant amb la declaració d'independència amb una trucada des de la Casa dels Canonges.

Pujol també va rebre a Palau el 1991 diverses delegacions iugoslaves. “No podem sacrificar la llibertat a l'estabilitat”, va reflexionar l'expresident sobre el contingut d'aquelles entrevistes. A les memòries, Pujol resumeix d'aquesta manera el que va succeir després a Eslovènia: “La independència va ser declarada el 25 de juny del 1991. Sèrbia va reaccionar amb una acció militar que va durar pocs dies i que va produir molt poques víctimes. Res comparable amb la guerra de Croàcia, Bòsnia o Kosovo”.