Ulleres de realitat virtual i cul enlaire

Recorda la butaca de dentista, però sense tapisseria. Cal incorporar-s-hi a l'inrevés. Hom disposa de sis suports: mans, genolls i peus. “Posa el cul en pompa, has de controlar els teus moviments amb el cul”. Amb aquest consell entres de cop a la Barcelona Games World i a la realitat virtual, dins dels videojocs més espectaculars del saló. Amb les ulleres, no veus l'aparell al qual estàs aferrat. És només una eina que no té cabuda en la virtualitat: és l'excusa per sobrevolar muntanyes nevades. En el joc, simple, has de passar per uns cèrcols. El repte és més que complicat a causa dels joysticks i les tecles.

Ícaros deixa molt enrere el binomi que durant anys va unir l'oci digital amb el sedentarisme. La força i el moviment del darrere són indispensables. Els qui subscriuen superen el repte de forma dispar. Un d’ells acaba atabalat després d’uns intents maldestres de redreçar el seu rumb pel cel, sense cap punt i al límit de la contractura lumbar. L'altre passa per un sol cèrcol. Això sí, amb la sensació d'haver-se sentit ocell.

Impossible apreciar els diferents mons de la zona de realitat virtual del saló a ull descobert: cal entrar-hi. Una plataforma vibratòria convida a ser un Kilian Jornet grimpant per muntanyes, en aquest cas enfilat a una mountain bike, i sense caure per molt imprudent que siguis. La bici també s’enlaira cap al cel. Aquí no hi ha esforç i la descàrrega d'adrenalina és màxima. Una altra opció és pujar a una muntanya russa. La companya de la dreta, noia virtual de cabells carbassa, no para de cridar. Tot és molt real (xiscles, tensió, estrebades de la màquina...) per bé que la virtualitat no genera el buit a l'estómac habitual de les terrenals.

Sense ulleres futuristes, recuperem les de vista per anar al túnel del terror inspirat en el flamant Resident Evil 2. Avís: no podem tocar els zombis; ells sí que ho faran i sortiran del videojoc. De seguida és massa tard: un zombi amb el cap trencat se't llança al damunt...

De víctimes dels zombis passem a ser una guineu amb els seus fills que, en un món apocalíptic, intenta evitar l'extinció. Ara cacem nosaltres: un pobre conill que serveix per sobreviure amb dos dels cadells (el tercer ha mort). Els treballats gràfics del videojoc Endling, d'un dels estudis indie promoguts per la Generalitat, es tallen abruptament. Un “error fatal” en el codi. “Es troba en fase de prototip”, ens tranquil·litza Mario Crespo, l’enginyer que presenta el projecte.

A l'àrea de videojocs antics, Retrobarcelona, acabem davant d’uns televisors de tub endollats a la Nintendo, dels vuitanta. El joc, un clàssic: Super Mario Bros. La nostra zona de confort. Hom s'emociona: recorda trucs i arriba al cinquè món. El més jove juga directament a la successora Super Nintendo. Però és el mateix: la pau està al costat de l'entranyable lampista del gran bigoti.