De l’Alejo a l’Alejandro

El 1988, un diputat es va estrenar al Parlament de Catalunya amb una enginyosa intervenció en què citava una escena de Casablanca. Utilitzava el personatge de Rick (Humphrey Bogart) per acusar Jordi Pujol de passar olímpicament de la Cambra. El diputat es deia Alejo Vidal Quadras, i en poc temps va agafar les regnes del PP català, amb el suport d’Aznar. Vidal Quadras representava el sector radical del partit –fins aquí, amb la perspectiva que donen el temps i el carnet de Vox, cap sorpresa–, i s'enfrontava al moderat, que era –ara sí, agafeu-vos– Jorge Fernández Díaz, l'obstetra de la Llei Mordassa i catòlic vocalista del duo La Fiscalía te lo afina.

Han passat 30 anys, gairebé dia per dia, l’Alejo ja no hi és. Ara hi ha l’Alejandro. Alejandro Fernández, el nou líder del PP a Catalunya, que avui té gairebé la mateixa edat que tenia Vidal Quadras llavors, i ha nascut al maig, com ell. Fernández és un admirador de Margaret Thatcher, com Vidal Quadras, i no li cauen els anells per definir-se de dretes, cosa força insòlita en un país en què s'estila definir-se de centre i, tot seguit, negar-se a condemnar el franquisme, aquest règim centrista.

Diré més: si Aznar va afavorir l’Alejo fa 30 anys, el valedor de l’Alejandro és Pablo Casado, a qui només falta que Aznar faci de Rei d'Orient per convertir-se definitivament en el seu fill. El nou cap del PP català comparteix amb tots ells el nacionalisme espanyol sense objeccions –l’octubre fatídic del 2017, mentre es coïen el 155 i la querella, va proclamar que Espanya és símbol de concòrdia i no d'enfrontament: diversos diputats de Junts pel Sí van haver de ser atesos per un síncope–, i amb Vidal Quadras comparteix la ironia: en la seva estrena parlamentària com a líder pepero ha ofert un remake enginyós del “Váyase, señor González”. Vet aquí algunes perles: “A vostè [Quim Torra], això de la política no li va, i se li nota. Se’l percep malenconiós i taciturn pels despatxos i passadissos; torni a les pancartes, a l'activisme, a les seves activitats de divulgació literària, en això vostè és molt bo, ningú l'hi discuteix, però, com a governant, és una calamitat, una autèntica catàstrofe. Dimiteixi. Vostè tornarà a ser feliç i la resta de catalans, ni l'hi explico”. A mi, m’ho venen així i potser dimiteixo.

O sigui, que el PP està com Proust, a la recerca del temps perdut, intentant escurçar distàncies amb Ciutadans. Aquests, en canvi, segueixen amb el seu particular Roast Battle amb el Govern (Nota: el Roast Battle és un programa de Comedy Central en el qual dos còmics s'insulten mútuament. Ells, amb gràcia). A Torra, aquesta batalla li agrada, està còmode donant-li, irònic, la benvinguda a Catalunya a Inés Arrimadas després del seu periple de campanya a Andalusia (una manera una mica més subtil que la de Núria de Gispert de discutir-li a la líder de C’s el carnet de catalana com cal). Tan còmode se sent, que quan en plena battle li pregunten per alguna cosa concreta, per exemple, les mesures anticorrupció, s'atabala una mica, mira uns papers que té a l'escó, diu que “nosaltres seguim avançant en…”, i s’interromp abans de detallar res, perquè se li ha acabat el temps de resposta. I s’asseu, alleujat.