Alejandro Férnandez, un net “españolazo” de Thatcher

Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) és el líder alternatiu d’un partit contracultural. Perquè no és la CUP la que representa els antisistema a Catalunya, sinó el PP, el qual té quatre diputats, 30.000 afiliats i una marginalitat politicomediàtica evident que tant converteixen Fernández en el timoner de la incertesa com li permeten arriscar la femoral en els seus discursos provocadors.

Li va dir al president Quim Torra que era tan “españolazo” com ell. I va prometre a Carme Forcadell, la presidenta del Parlament en aquell moment, que defensaria la unitat d’Espanya i la llibertat “fins que es congeli l’infern”. I l’infern, per a Fernández, no és només el sobiranisme. També el comunisme, per molt que la seva mare sostingui amb èmfasi la falç i el martell.

Alejandro, el cotxe del qual va aparèixer dissabte passat amb una creu gammada pintada en una finestreta i les rodes punxades, ha sortit al pare. “Molt de dretes”. I es recrea en el llinatge no biològic però sí polític de Margaret Thatcher. Per la identificació amb el liberalisme. Per l’apologia de la meritocràcia. I pels obstacles que va haver de sobrepassar per convertir-se en la Dama de Ferro: dona i filla d’un botiguer en un partit d’homes rics i aristòcrates.

És a dir, Fernández, d’origen asturià, creu molt en l’individu i poc en la frustració dels obstacles. Si no, no li hagués correspost assumir fa una setmana la presidència del Partit Popular a Catalunya. Que és molt poc popular a Catalunya. I on Fernández ha ascendit amb les benediccions de Pablo Casado en reciprocitat al suport que li va donar a les primàries, exposant-se a les represàlies de Soraya Sáenz de Santamaría i de María Dolores de Cospedal. No només un gest d’intuïció política, sinó una prova de companyonia, d’identificació generacional, d’ambicions de canvi i amistat: Casado i Fernández es freqüenten des que el líder català —primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona i diputat autonòmic des del 2015— va ocupar el seu seient a les Corts entre el 2011 i el 2015.

Va ser el reconeixement precoç a una carrera política més precoç encara, ja que Alejandro Fernández sosté que la vocació li va arribar quan tenia 10 anys. No hi va haver una revelació concreta que calgués afegir a l’hagiografia eventual, però sí que hi va haver certs fetitxismes prematurs que podrien interessar-li més als psicoanalistes que als politòlegs. L’atracció cap a Thatcher és un exemple, però també la seva devoció per l’inconformisme de Ronald Reagan. Fernández seria molt republicà als EUA. I molt monàrquic a Espanya. Catòlic inconstant. I un lector una mica anàrquic, perquè Fernández freqüenta Thomas Mann i Eduardo Mendoza, i s’ha llegit totes les novel·les de Michel Houellebecq.

L’atreu més la iconoclàstia de l’escriptor francès que el catastrofisme. De fet, Alejandro Fernández, més que en Déu, creu en les forces conservadores i invisibles que corregeixen els perills del caos. I que ell percep, fins i tot, com un remei pel “deliri sobiranista”. No vol dir que acabi adoptant la postura del loto en el seu lloc presidencial nou. El PP es troba a prop de l’extinció. No només per la impopularitat del marianisme, sinó perquè Ciutadans s’ha convertit en la força hegemònica del constitucionalisme i perquè ha aportat a la política catalana els revulsius d’Albert Rivera, Inés Arrimadas i, últimament, Manuel Valls.

Per competir amb ells, Alejandro Fernández necessita sortir de l’anonimat. El seu nom i cognom identifiquen inevitablement el cantant de ranxeres mexicà. Encara no ha aconseguit la categoria de desambiguació a Wikipedia, però la seva personalitat política i escènica semblen una contrafigura perfecta de Xavier García Albiol, el predecessor en el càrrec presidencial i el responsable d’una estratègia fatxenda, arrogant, que el seu hereu ha transformat en ironia i enginy d’oratòria, com si pretengués avançar Iceta per la dreta.

Fernández cau bé fins i tot entre els seus adversaris més corpulents, però la bonhomia del personatge no implica que hagi cedit a les seves conviccions neoliberals ni a la seva espanyolisme. El nou president del PP català concorda amb Casado l’aplicació immediata de l’article 155. Reconeix els drets i deures de les parelles homosexuals, però discrepa de catalogar-les en l’ortodòxia de figura matrimonial. I li sembla “una barbaritat” l’actual llei de l’avortament perquè “el fetus no és un apèndix extirpable”, tal com ens confiava en una conversa recent.

Descobrim també llavors que Fernández, llicenciat en Polítiques per l’Autònoma de Barcelona, és seguidor del Barça. Que els seus mites generacionals han estat Laudrup i Epi. I que la resignació a la seva carrera de cantant grunge la compensa amb una discoteca de rock britànic i americà que l’abstreu de les seves obligacions com si fos un viatge astral.

Està casat en segones noces, té tres fills i li agrada tant la fabada com el cinema clàssic, tot i que el seu cineasta contemporani de referència, més enllà de Cronenberg i de Lynch, és Paolo Sorrentino. Especialment La gran bellesa, una al·legoria de l’estètica com a camí d’evasió i escenificació de totes les virtuts de la política italiana que Alejandro Fernández enyora en la catalana i en l’espanyola: la flexibilitat, la capacitat de desdramatitzar, la importància de les formes i la ironia.

Ha canviat l’estratègia fatxenda i arrogant de García Albiol per ironia i enginy d’oratòria.