Mercat ‘evangèlic’

En acabar de llegir Els amos del món, un lector pragmàtic que es cregui lliure d’influències intel·lectuals pot donar la raó a Keynes: en el fons, tots solen ser “esclaus d’un economista difunt”.

Acceptar de bon grat, per exemple, la preferència de xecs d’ajuda a la ciutadania amb pocs ingressos, en comptes que el govern construeixi habitatge públic de forma massiva, traspua les tesis d’economistes com Friedrich A. Hayek, fundador del neoliberalisme al voltant de la Mont Pelerin Society, o de Milton Friedman, el millor proselitista que hagi tingut mai aquest moviment basat en un individualisme radical i en la fe en els mercats lliures. El mateix pot ocórrer quan s’assumeix amb naturalitat que l’èxit passa per la propietat d’una casa amb jardí, o quan s’acaba tolerant que una part de la ciutadania no pugui accedir a una feina, en comptes d’aspirar a la plena ocupació, perquè la prioritat és que els preus romanguin sota control. El mateix Hayek va avisar que la feina dels economistes disposats a filtrar plantejaments i percepcions dins del corrent polític principal i l’opinió pública equivalia a la dels “comerciants d’idees de segona mà”.

L’obra de l’advocat Daniel Stedman és de capçalera per a qui vulgui entendre per què el planeta gira al so de la música neoliberal des de fa més de quaranta anys. S’endinsa en els orígens a l’Europa central d’entreguerres, analitza com agafa volada per etapes, fruit d’una estratègia minuciosa i coral a banda i banda de l’Atlàntic que té a veure amb el naixement dels thinks tanks. Però sobretot ajuda a copsar la seva traducció en tries polítiques tolerables per a una majoria social; en especial, en la política urbanística, macroeconòmica i d’habitatge del Regne Unit i els EUA abans, durant i després de Thatcher i Reagan. Laboristes i demòcrates no en surten indemnes.

Els amos del món

Daniel Stedman Jones
Institució Alfons el Magnànim
510 pàg. 20 euros

El, diguem-ne, inventor de la paraula neoliberal, el 1938, és el sociòleg i economista alemany Alexander Rüstow. A partir d’aquí, el concepte s’embolica. Una de les virtuts d’aquest volum és desafiar l’alegria amb què solem barrejar les etiquetes de liberals, neoliberals, neocons, nous liberals, nous demòcrates i d’altres variants que ni tan sols volen dir el mateix als EUA que a Europa, perquè parlar d’un moviment uniforme i malèvol pertorba la comprensió de com el neoliberalisme impregna avui l’imaginari popular d’Occident. Stedman aprofundeix en els matisos amb un esforç encomiable de documentació i entrevistes, com ara algunes cartes creuades: de Hayek a un humanitarista complex com Karl Popper; o d’un llibertari com Ludwig von Misses a Hayek; o les adreçades a Nixon per Milton Friedman, que va unir llibertat econòmica i llibertat política; o de l’empresari Antony Fisher, fundador del think tank Institute of Economic Affairs, a Hayek, sobre els progressos per construir una xarxa global d’instituts que havien de fer renéixer el mercat lliure.

Perquè va ser això: una tasca pacient de construcció d’una infraestructura ideològica on van participar periodistes, dibuixants, publicistes, escriptors, polítics, empresaris, professors i qualsevol que tingués traça a comunicar. Van saber esperar el seu moment: les crisis dels setanta. El paisatge el marcaven els increments dels preus del petroli; l’ensorrament de l’ordre econòmic de Bretton Woods; o l’estagflació, còctel explosiu de preus alts, atur elevat i alentiment de l’economia, al món occidental, que Friedman havia predit.

El llibre sosté que no hi havia res d’inevitable en el gir envers l’Estat minvant. S’hauria pogut tractar d’un “ajust limitat”, diu. Però va esdevenir una nova cultura política que no va trobar obstacles, en bona part per la feblesa de l’esquerra. També van asfaltar el camí la Guerra de les Malvines del 1982 o la invasió de Granada del 1983. Els neoliberals no manaven. Eren minoria i, a més, estaven mal vistos. Fins i tot la dama de ferro admetia abans del gir que, a qui gosava anar contra corrent, “se’l titllava de reaccionari, deplorable o ignorant”. Un paral·lelisme curiós amb els que avui qüestionen la preponderància de les receptes neoliberals que, sota la consideració del sentit comú, han pres institucions com el Fons Monetari, l’Organització Mundial del Comerç o la mateixa Unió Europea.