Badalona, on vas?

El que passi a Badalona en les properes eleccions municipals té transcendència, no només per a la ciutat, sinó també per a la política catalana. La seva història recent, amb un alcalde del PP seguit d’una alcaldessa independentista, és una mostra de les tensions per les quals ha transitat la ciutat.

L’èxit del PP el 2011 es va assentar sobre dos pilars: la crisi econòmica i les seves conseqüències, i una campanya xenòfoba basada en el “nosaltres” primer i els “estrangers” sobren. El seu candidat, Xavier García Albiol, va demostrar que era un alumne avançat de Marine Le Pen, Salvini i Orbán.

Entre el 2012 i el 2015 es va implementar el procés nacionalitzador que tenia com a objectiu la independència de Catalunya. La reafirmació d’una identitat catalana exclusiva va tenir la seva rèplica per part del PP i Cs, que van posar l’accent en la identitat espanyola. En aquesta confrontació, el sentiment de doble pertinença catalana i espanyola, majoritari a Badalona, ha estat sotmès a la pressió de les pertinences úniques. El resultat ha estat la divisió de la ciutadania al voltant dels seus trets identitaris.

Durant aquest període, el procés ha incidit en el comportament electoral. Si comparem les eleccions autonòmiques i generals del 2015, podem constatar que la població de Badalona majoritàriament no és independentista i s’escora cap a l’esquerra, en la mesura en què es redueix el pes del vector identitari.

En les municipals del 2015, Albiol va continuar amb la seva estratègia xenòfoba, el seu lema va ser: “Netejant Badalona”. El seu èxit relatiu va permetre formar un bloc a l’esquerra en què van participar Guanyem Badalona, el PSC, ERC, i ICV-EUA, en què Guanyem va ser la força majoritària. L’acord adoptat comprometia l’alcaldessa a desvincular la gestió de l’Ajuntament de qualsevol activitat relacionada amb el procés independentista.

Deia Marina Subirats que està bé que cadascú proclami la seva veritat, però a continuació advertia: “Els governants ho són de tota la col·lectivitat i, per tant, no poden imposar les propostes dels seus programes”. Dolors Sabater i els regidors de la CUP ni han complert amb l’acord ni han representat la majoria de la població; al contrari, han actuat imposant les seves posicions minoritàries.

D’una gravetat extrema i d’un menyspreu absolut a la majoria dels seus representats va ser l’actuació de Dolors Sabater una vegada proclamada la independència al Parlament de Catalunya. Com a alcaldessa, i en nom dels alcaldes independentistes que hi havia reunits, va llegir una declaració en la qual va manifestar: “Els ajuntaments som els que vetllem per la cohesió social […] el món municipal no podem sinó comprometre’ns amb el procés constituent de la República catalana”. Certament, amb la seva visió romàntica, l’alcaldessa va substituir la realitat de la ciutadania de Badalona per una abstracció que li va permetre invisibilitzar la majoria de la població.

Per a cert independentisme que es considera d’esquerres, la fe en els ideals, tant els referits a l’emancipació com els referits a la nació, se sustenta en utopies i constel·lacions ideològiques, que l’allunyen de l’anàlisi de la realitat tangible que l’envolta. La seva acció està condicionada per la certesa d’un futur utòpic sustentat en la nova República, sense ser conscients que el lloc de comandament del procés ha estat marcat per la defensa d’un fort comunitarisme de caràcter assimilacionista i conservador, que en l’actualitat té com a màxima expressió el president de la Generalitat, Quim Torra.

Davant de la nova convocatòria d’eleccions, l’esquerra de Badalona està al davant d’una tessitura: d’una banda, com pot ser una alternativa al populisme xenòfob i a l’empremta del nacionalisme espanyolista; de l’altra, presentar un projecte d’esquerres que incorpori propostes de gestió municipal, que serveixin per millorar les condicions de vida dels veïns. Però també que tingui una posició pròpia i diferenciada de l’independentisme en relació amb el conflicte identitari. Una proposta que inclogui la creació d’espais capaços de contenir la pluralitat de les diverses sensibilitats existents, i una visió inclusiva de Catalunya i Espanya, sense oblidar ser una alternativa a la globalització econòmica i als tancaments identitaris.

Rafael Lamuedra Zafra es profesor jubilado del instituto Badalona VII.