La Rambla: política i disseny

Divendres passat es va fer públic el projecte de transformació de la Rambla. En pocs dies ja s’han pogut llegir diferents comentaris del projecte que es feliciten del resultat, especialment de la reducció dels carrils de circulació i l’ampliació de les voreres. El projecte té, a més, altres encerts, com ara la neteja d’elements que entorpeixen la vista i propostes que acaben formant una mena de reglament d’utilització comercial del passeig. Però molt especialment, la manera com l’equip responsable —instal·lat, mentre treballava, a la planta baixa de La Virreina— ha pensat aquest lloc urbà.

Aquí tan sols vull opinar sobre el disseny que ha fet públic l’Ajuntament, des de la simpatia i el respecte per la persona al cap del projecte, l’arquitecta Itziar González. El cert és que tota la intel·ligència i sofisticació que tenia el pensament que ha impulsat aquest projecte (posat de manifest en els esquemes i els fantàstics organigrames de treball dibuixats en grans fulls de paper, amb els quals ella mateixa explicava el procediment i que mostraven la seva capacitat de posar a l’espai, no el disseny del passeig, sinó el disseny d’una organització civil constituïda amb el propòsit de repensar la Rambla) estava molt per sobre del disseny urbà proposat finalment.

Tres coses podrien ser reconsiderades. La primera no té forma, però la condiciona. Aquesta es deixa veure en la insistència de certes paraules vinculades a la memòria, que permeten fer-se una idea bastant precisa del pensament que inspira el nou disseny del passeig. En una ocasió (12-4-2017), ens vam referir a la Rambla amb motiu del concurs convocat per reformar-la, insistint en el caràcter irregular del traçat del passeig i en el valor que això suposava. En canvi, en l’actual disseny s’insisteix en els principis de “continuïtat i regularitat” i en l’establiment “d’alineacions clares i contínues al llarg de tot l’eix”. Potser tan sols és la manera habitual d’expressar-se en els projectes urbans. Però és equivocada. No és hora ja de deixar de dir —és a dir, de pensar— coses com ara “un espai públic més ben ordenat”? Representa cap valor?

La segona cosa és una de les aplicacions concretes de la filosofia que inspira el document: el nou paviment, que segons el disseny del passeig, “ha de tenir un paper d’element unificador”. Encara es pensa així, quan es pensa en l’espai públic? És un element clau perquè il·lustra una de les febleses del projecte urbà contemporani: l’excés de novetat i la retòrica gràfica i unificadora. A la Rambla hi ha un paviment conegut per tothom, pintat milers de cops i fotografiat centenars de milers de vegades, un paviment ondulat de dos tons que hauria pogut mantenir-se fabricant una rèplica que acomplís tècnicament el que hagués d’acomplir. Però hi ha mancat voluntat. Simplement, s’hauria d’interpretar d’una altra manera la idea de continuïtat. No es tracta de la continuïtat espacial que es vol donar al passeig insistint en la seva linealitat, sinó d’una continuïtat en el temps que un paviment com l’existent hauria pogut donar.

El tercer aspecte és sobre els tres “espais plaça” (així s’han batejat): un, a l’estretament entre el Palau Moja i l’Església de Betlem; altre, al Pla de l’Os, on s’obre una placeta davant la casa Bruno Cuadros, i per fi, davant del Teatre Principal, on la Rambla inflexiona gràcies a la imponent façana convexa del teatre i descobreix Colom. Els tres espais ja existeixen, i amb poques coses potser millorarien, però no cal subratllar-los amb canvis en el paviment, ni en la il·luminació, ni amb gestos de cap mena: els gestos ja els aporten els edificis que donen forma a aquests tres espais. Subratllar, aquí, és banal. ¿Els ha passat algun cop en una biblioteca demanar un llibre i trobar-lo subratllat pel lector que els ha precedit? ¿No han tingut mai la sensació (molt cops, la certesa), en veure el que aquest havia subratllat, que no havia entès res? Aquí, un ha tingut la mateixa sensació. Mentre que el projecte de transformació de la Rambla representa un esforç per renovar el projecte arquitectònic com a instrument, convertint-lo en un programa polític —que s’estudiarà a les escoles d’arquitectura—, el disseny final del passeig sembla encarnar la incapacitat del projecte per imitar la vida. Es podria canviar?