Trotski no va comparèixer

No hi va haver insurrecció. No hi va haver cop d'Estat. Ni tan sols postmodern. Si atenem al manual, al clàssic rellegit i grapejat aquests dies de Curzio Malaparte, La tècnica del cop d'Estat, aquí hem tingut un Kerenski, també almenys un èmul de Lenin, però el que ha faltat ha estat un Trotski. Afortunadament. I en conseqüència, va faltar l'essencial i al final no hi va haver res.

Artur Mas va crear les condicions, com Kerenski. Sense Kerenski no hi ha Lenin, que va posar l'estratègia revolucionària, com sense Mas no hi ha Puigdemont, que va encarar el desenllaç del Procés i la proclamació de la república. Però no n'hi ha prou amb les condicions, ni amb la voluntat. Va faltar la tècnica insurreccional, que no és qüestió únicament de les grans manifestacions ni de les vagues generals, sinó de l'acció decidida d'un petit grup entrenat i preparat.

El triomf de la revolució russa i suposadament mundial depenia dels dos o tres dies de combat d'una tropa de xoc preparada per Trotski per controlar les infraestructures i les comunicacions de Petersburg i enderrocar a continuació el govern. Els que es van encarregar d'aquesta tasca fa una mica més d'un segle van ser un miler d'obrers, soldats i mariners, a les ordres d’Antonoff-Ovsienko, el futur cònsol soviètic a Barcelona durant la Guerra Civil, afusellat per Stalin tan bon punt va tornar del seu encàrrec diplomàtic davant la Generalitat.

Va ser una rebel·lió pacífica i inconclusa, obertament en dissonància amb la seva definició en l'article 154 del Codi Penal espanyol

Durant deu dies van estar entrenant-se sense armes en allò que Malaparte qualifica de maniobres invisibles, especialment dedicades a preparar el control de les estacions de ferrocarril. El partit bolxevic estava organitzant la revolució sota la direcció de Lenin, mentre Kerenski organitzava la defensa de l'Estat com si fos una qüestió d'ordre públic a càrrec de la policia. Res hauria passat ni s'haurien decantat les coses a favor dels revolucionaris, com res ha passat a Catalunya, si no hi hagués intervingut la fulminant actuació insurreccional de Trotski, una qüestió que Malaparte caracteritza com de merament tècnica i no política, i d'aquí el títol del seu llibre.

No hi ha insurrecció ni cop d'Estat sense el control del territori, de les infraestructures i dels principals edificis on es concentren les institucions, i això no passa sense l'acció preparada i decidida d'una petita força de xoc, una avantguarda, disposada a confrontar i vèncer les forces d'ordre públic i l'exèrcit a les ordres del govern establert que cal tombar.

Molts èmuls hi va haver aquí de Lenin i dels bolxevics, però cap de Trotski. Per una qüestió de principis, segons la versió més socorreguda i canònica de la revolució dels somriures. Aquesta havia de ser diferent. Tot pacíficament, en una inversió absoluta de la teoria de la violència revolucionària. La violència havia de posar-la l'altra part, mentre que la part revolucionària havia de posar la sang, les víctimes. Així és com calia guanyar la partida, especialment davant l'opinió pública internacional, aquest món bocabadat davant la brillant estratègia pacífica dels revolucionaris catalans.

Tot molt ingenu. No hi havia un Trotski i calia fiar-ho tot a la reacció de l'Estat. L'avantguarda revolucionària va marxar de cap de setmana. Es van esfumar els dirigents, els Lenins de torn. Els bolxevics derrotats abans d'entrar en combat es van convertir en màrtirs cristians llançats als lleons de la repressió judicial. No va ser una revolució fracassada, sinó el somni d'una revolució que mai va tenir lloc, fora de la verborrea dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials.

La seva culminació es va convertir en un amarg despertar, amb el cap carregat i la llengua pastosa. El somni era un malson. No hi va haver Trotski però tots preguntaven per Trotski, fins i tot els jutges: la insurrecció, la rebel·lió violenta, el cop d'Estat, la presa del poder, el control del territori, la capacitat coercitiva... Difícil dissoldre la nostra revolució d'octubre, d'on havia de sortir una república catalana independent, en la inanitat d'una proclamació sense conseqüències ni resultats, acollida a la ingènua llibertat d'expressió.

Va haver-hi desitjos d'insurrecció, però no hi va haver res que s'assemblés al que és pròpiament una insurrecció. Va haver-hi voluntat de cop d'Estat, des de les pròpies institucions catalanes de l'Estat, però sense força ni capacitats per culminar el cop d'Estat, anul·lat per l'activació de l'article 155 de la Constitució. L'intent ni tan sols va arribar a la categoria en la seva accepció de cop postmodern, per més que s’utilitzessin la institucionalitat autonòmica i la teatralitat de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació.

Al final, no hi va haver violència. I si n'hi va haver, en dosis homeopàtiques, inclòs el 1-O, no es va produir en suficient grau per sostreure el control del territori i de les infraestructures a l'Estat. En tot moviment, com el que ens ocupa, hi ha molts caps calents, i no es pot descartar que algun d’ells tingués la pretensió de culminar la marxa cap a enlloc amb un alçament armat. Però mai es va produir i ni tan sols hi ha proves que algú ho estigués preparant o ni tan sols desitjant.

Sí que hi va haver, en canvi, una rebel·lió pacífica i inconclusa, sense la culminació violenta que exigeix el control del territori, i obertament en dissonància amb la definició que en dona l'article 154 del Codi Penal espanyol. No és una lectura jurídica, sinó la d’un simple lector de Curzio Malaparte.