Quan els jutges tenen l’última paraula política

Dijous, 25 d’octubre. En un matí, cauen, per ordre d’aparició, tres notícies amb el poder judicial com a protagonista. Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, demana disculpes per no haver “gestionat bé” el cas dels impostos de les hipoteques: “S’ha provocat una desconfiança indeguda en l’alt tribunal i no puc fer més que sentir-ho”. Unes paraules que només tindrien sentit com a avantsala d’una dimissió. Poc després arriba la notícia de l’entrada de Rodrigo Rato a la presó. I més o menys a la mateixa hora el Suprem anuncia que dona per tancat el sumari contra 18 polítics independentistes catalans per “rebel·lió, malversació i desobediència”, iniciant el camí cap a l’obertura del judici oral. Les portades dels mitjans es convertien així en un retaule improvisat del pes creixent del poder judicial en la vida pública espanyola. I quan la política s’arrauleix a la falda dels jutges, el sistema es desconfigura, amb greu risc de perdre la mesura de les coses.

Cert desplaçament de l’eix del sistema polític cap al poder judicial es fa palès en molts règims democràtics. Les causes són diverses. Unes, positives: de corrupció n’hi ha hagut sempre, però la sensibilitat de la ciutadania contra aquest delicte ha anat a més i ara arriben molts més casos als jutjats. Unes altres, negatives: la pèrdua de pes del poder polític, quan l’Estat nació resulta massa petit per afrontar els xantatges dels poders globalitzats, i la incapacitat creixent del poder executiu i del poder legislatiu per resoldre problemes que no haurien d’haver sortit del seu àmbit.

Traslladar l’última paraula del cas català al poder judicial és un disbarat que pagarem tots. L’embolic del poder judicial amb la qüestió hipotecària s’hauria evitat amb una regulació clara, però la feblesa dels poders públics a l’hora de posar límits a les dinàmiques dels mercats és evident. I en matèria de corrupció la falta d’assumpció de responsabilitats per part de governants i dirigents de partits va crear un clima de tolerància que va multiplicar el problema fins a convertir-lo en estructural en casos com el del PP, que ho va pagar amb la pèrdua del poder arran de la sentència de la Gürtel, per la passivitat del seu president. Molts personatges que semblaven intocables han acabat condemnats per la justícia, la qual cosa dona legitimitat al poder judicial. Però els partits, prioritzant l’ocultació i la protecció dels seus, no han creat mecanismes eficients per evitar els delictes.

Però el cas que ocuparà l’escena pública en els propers mesos és el judici als independentistes catalans. Soc dels qui pensen que haver arribat fins aquí és un fracàs de la política. I que si el futur d’aquest conflicte depèn del que diguin els jutges es complica la resolució. La instrucció ha construït un relat difícil de creure quan s’han viscut els fets de prop, llastrat, a més, per una presó preventiva que frega la prevaricació. S’ha oblidat, sospitosament, que la norma és la llibertat i que la presó a espera de judici només pot ser excepcional. Parlar de rebel·lió és col·locar-se a tal distància de la realitat que genera desconfiança amb una justícia capaç d’arribar a aquest grau de banalització dels conceptes. Ferit per les garrotades dels jutges estrangers, l’instructor ha optat per deixar de perseguir els fugits, cosa que trenca amb la idea més elemental d’equitat. Podria passar que 18 dirigents fossin condemnats i Puigdemont, el cap que els va liderar, no. Massa disbarats per a una qüestió tan sensible. I el Suprem ho avala.

El judici dominarà l’escena pública durant mesos. Un espectacle que intensificarà la indignació i les baixes passions. Cal fer una crida a la responsabilitat de tots els dirigents polítics perquè reactivin les vies polítiques. Però també correspon als jutges actuar amb ètica de la responsabilitat, és a dir, pensant en els efectes dels seus actes. Quan els jutges esdevenen protagonistes dels problemes d’un país, alguna cosa falla. Si tenen el que no els correspon –l’última paraula política– és perquè s’han trencat els equilibris que fan possible la democràcia. I si se senten cridats a salvar la pàtria per incompetència dels polítics, el sentit dels límits es perd fàcilment. I encara més amb una dreta, cada dia una mica més extrema, que els ovaciona.