#oficialidá

El passat 12 de setembre em va arribar un tuit que feia feredat. La tuitaire @luciavilanova10 deia: “Ayer fui a la primera ópera de la temporada en Oviedo. Este año, además de hacer el anuncio inicial en castellano y en inglés, lo han empezado a hacer en asturiano. No se ha podido oír el anuncio en asturiano porque medio teatro lo ha pateado”. El missatge ja s’enfila a gairebé dos mil retuits i més de tres mil agradaments, i seguint el fil de respostes un es pot fer la idea del perquè de tal rebuig, d’altra banda poc sorprenent: el classisme d’una part de la societat asturiana, òbviament poderosa, còmoda amb una diglòssia que relega la llengua pròpia al folklorisme davant els intents dels moviments socials i de les esquerres d’assolir la cooficialitat.

No se’n parla gaire, però el que s’està jugant a Astúries en matèria de llengua és més transcendent del que sembla, per tres motius sobretot. En primer lloc, perquè la situació de l’asturià representa a escala el model de convivència lingüística que voldrien els sectors liberals (posem-hi sigles: PP i Cs) per a totes les llengües d’Espanya. A Astúries alguns havien assumit que l’asturià hi tenia un paper menor, aparcat en nínxols socials i geogràfics fàcilment identificables amb la ruralia, i que no suposaria mai una amenaça per a l’omnipotent castellà. Una minorització absoluta i indissimulada que, en contrapartida, permetia la incorporació en el castellà d’allí de força paraules de l’asturià, com un factor d’acoloriment acceptat per tothom, com la manera de permetre existir tot maquillant l’assimilació: tu parla castellà i podràs dir guaje i orbayu.

En segon lloc, perquè els partidaris de la cooficialitat han de combatre tot l’argumentari construït per la dreta espanyola durant trenta anys de polítiques lingüístiques en altres llengües, i és fàcil que els facin pagar els plats trencats. N’és una bona mostra el vídeo fet pel PP asturià en contra de la campanya, en el qual, amb les gaites de l’Asturias, patria querida de fons, una sèrie de militants ens recorden que la cooficialitat és una imposició; que fins ara no hi ha hagut “líos políticos”; que els que volen la cooficialitat volen “vivir del bable” i per això el volen fer obligatori; que es generaran problemes on no n’hi havia; que hi ha coses més importants (“guarderías gratis”), i que “si el bable se hace oficial, no hay vuelta atrás”, com si fos una mena de cataclisme. I una de les militants, veient les calamitats que els venen al damunt, ja ens ho diu: “Ya ocurre en otras comunidades”.

I en tercer lloc, i especialment, perquè el procés que s’està seguint per aconseguir la cooficialitat de l’asturià amenaça d’ultrapassar els pactes de la transició. Els acords que van permetre l’actual reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya afectaven només les tres llengües que havien tingut cert reconeixement durant la República aprofitant els vents de renaixença de final del segle XIX (català, basc i gallec), però deixaven fora l’asturià i l’aragonès. Ara, però, l’asturià empeny la porta de la cooficialitat, i ho fa per una via diferent de com ho van fer les altres llengües, aquí ja no hi ha greuges històrics per resoldre, ni es deu res a les comunitats històriques en la lluita antifranquista. Es tracta de l’empoderament més gran en favor d’una llengua pròpia fet en democràcia.

En sentirem a parlar, perquè afortunadament no estan disposats a afluixar. L’abril passat van aplegar 30.000 persones en una manifestació pels carrers d’Oviedo, i aquests dies hem sabut, per mitjà d’un estudi de l’Academia de la Llingua Asturiana i del Consell de Joventut del Principat, que un 86,1% dels joves estan a favor de la cooficialitat i que el 94,2% creuen que l’asturià mereix la mateixa protecció que català, basc i gallec. Tard o d’hora seran cooficials senzillament perquè volen ser-ho.