Prosa, poesia, rabieta

Excepte en determinats moments d’efervescència, en democràcia la política tendeix a ser una cosa avorrida, rutinària. O, com va dir un expert, en democràcia la política és, sobretot, prosa. Per això, resulta força tranquil·litzador que en aquests últims mesos, entre ultimàtum i ultimàtum, ministres del Govern de Sánchez i consellers de la Generalitat no parin de reunir-se, de debatre, de gestionar acords i desacords, però més dels primers que no pas dels segons. Fins a set trobades bilaterals al juliol, quatre més en ple agost, tres al setembre, i set a l’octubre, no està gens malament. Persones ben informades ens diuen que, a més, són trobades educades, de vegades cordials, on el que es negocia produeix resultats tangibles. Podríem afegir que, a banda de les trobades d’alt nivell, s’han reunit, a més, sis comissions mixtes, entre les quals hi ha algunes que no es reunien des de feia anys. Els comptes de la Generalitat continuen supervisats per Hisenda, per fer-ho no és necessari cap 155, ja que cal pagar els comptes, els salaris i les despeses el primer de cada mes. Fins i tot fa l’efecte que, sense pactar-ho expressament, les dues parts saben i accepten que tot això anirà acompanyat d’una certa quantitat de declaracions altisonants, més per la part de l’independentisme i dels partits espanyols a l’oposició que no pas del Govern central. Sembla, doncs, que la política –entesa com a gestió de la cosa pública– ha recuperat un ritme, els seus rituals. No és gaire exaltant, però és tranquil·litzador.

En paral·lel, hi ha la política entesa com a poesia. En un pla sideralment allunyat de l’anterior, com si fos en una altra galàxia, els qui millor han entès el daltabaix són els dirigents de la CUP, tot i que alguns dels seus militants diguin en privat coses com que tot va molt bé perquè som “a les portes del juliol del 1936”. La CUP sap que això va d’autonomisme, de prosa (vegeu el paràgraf anterior), no d’independència, però a banda d’algun ultimàtum adreçat al Sr. Torra, de moment la cosa no va més enllà. Poesia és Waterloo, la “internacionalització del procés”, l’ultimàtum setmanal del Sr. Torra, la sentida i emotiva tenacitat mostrada pels manifestants de cada Diada, el confús però emocional discurs de l’ANC i, en un to més baix, d’Òmnium, les decreixents manifestacions a les portes de tal o tal presó en territori català. Poesia, a la seva manera, és també el desconcert de molta (molta) gent de bona fe que es va creure això del “procés” i, un any després, es pregunta per què estava tot tan mal preparat o, de fet, gens preparat. Poesia, més aviat fallida, és l’obstinació de l’independentisme de reconstruir el relat, com si la dura i injustificable actuació policial de l’1 d’octubre de l’any passat fos el “minut u” de la crisi actual. Com bé explica la periodista Lola García en el seu canònic llibre sobre el tema, El naufragio, tot està documentat i demostrat, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut (2010) fins a la deriva messiànica del llavors president Mas (2012). El que en vulgui saber més té en les hemeroteques un tresor d’informacions acumulades.

Prosa, poesia, i queda el tercer element, la rabieta, per dir les coses suaument. Els símptomes del territori rabieta són preocupants, alguns molt preocupants. CDR anònims o grups “espontanis” denunciant en cartells amb nom i fotos militants de partits no independentistes, i fent una crida perquè “el poble” els denunciï, etc. Una expresidenta del Parlament que deshonra la institució que va presidir amb declaracions racistes i sectàries, o donant informació de l’escola on va la filla de tal dirigent o tal altre (el pitjor de la delació). També ha destacat últimament un influent intel·lectual independentista, que ha declarat que sense morts això de la independència anirà més a poc a poc. Sense més informació sobre aquest tema, per edat aquest senyor ha incorregut en una greu responsabilitat en relació amb la guerra. Pot preguntar-ho a persones que han conegut aquest territori, i no només els més vells, sinó també veterans de diverses guerres, periodistes amb un prestigi irreprotxable, Metges Sense Fronteres i un llarg etcètera.

Poesia, prosa i rabieta, aquests són els tres plans d’un mateix procés. La mala notícia és que ja és aquí la precampanya de les properes eleccions municipals i europees, i tant la febre poètica com la rabieta aniran en augment a partir d’ara. Com que l’acceleració de la informació és exponencial, assistirem probablement a una dinàmica “a veure qui la diu mes grossa…”.

Pere Vilanova, és catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Barcelona.