André (i Nadja)

Sobre André Breton (Tinchebray, 1896 - París, 1966) pivota tot un firmament d’artistes i literats: Louis Aragon, Antonin Artaud, Luis Buñuel, Salvador Dalí, Paul Éluard, Max Ernst, Michel Leiris, Yves Tanguy... Astres brillants, amb trajectòries més o menys independents, més o menys erràtiques. El fet és que ens orientem més bé, en el confús paisatge surrealista, si agafem com a punt de referència Breton. És un estel polar fiable. Al capdavall va oficiar com a ideòleg, establint manifestos i programes, decretant alineaments i expulsions, a la vegada que s’hi lluïa com a editor i autor literari.

Breton havia nascut en una família petitburgesa, profundament catòlica, de la Baixa Normandia. A divuit anys, la catàstrofe de 1914 el va trobar cursant estudis de medicina i interessat, sobretot, per les malalties mentals. Com a lector es va sentir atret per l’escandalós Alfred Jarry. Va trobar una clau en l’obra de Sigmund Freud. El van fascinar els estirabots dadà de Tristan Tzara, tot i que poc després hi renegaria per aclarir el que el surrealisme hauria de ser i el que no. El 1919, amb Aragon i Soupault, va engegar la revista Littérature. El 1924 signava el primer Manifest surrealista, on, per mor d’un art contrari a la lògica, la moral i la mediocritat de l’època, es delineaven les noves vies a seguir. De passada, s’acusava la novel·la de ser una cotilla burgesa, asfixiant i antiquada.

Curiosament, Nadja és una novel·la. Ho és? Publicada el 1928 i revisada el 1963, roman com una de les lectures imprescindibles de les velles avantguardes de principis del segle XX. Sempre s’ha dit que el surrealisme va donar millors poetes que narradors, però Nadja destaca amb exemplaritat entre la producció surrealista, la de Breton i la dels socis de moviment. En cap cas és una narració convencional. No podria ser-ho. Se situa a l’encreuament de l’assaig, el croquis dietarístic i la fuita lírica. S’il·lustra amb una cinquantena de pintures, dibuixos, retrats, postals parisenques... Breton va redactar Nadja a rajaploma, en dues setmanes, lliurant-se a tota mena d’associacions i derives com qui passeja sense rumb. Ho avisa a les primeres pàgines: “Que ningú no esperi de mi el recompte global d’allò que m’ha estat donat d’experimentar en aquest àmbit. Em limitaré a recordar per alt tot allò que, sense respondre a cap iniciativa de part meva, m’ha advingut alguna vegada, tot allò que, arribant per camins insospitables, em proporciona la mesura de la gràcia i la desgràcia particulars de les quals soc objecte; en parlaré sense cap ordre preestablert i segons el caprici del moment que deixar eixir el que ix”.

NADJA

André Breton
Traducció de J. Sala-Sanahuja
Adesiara
150 pàg. 18 euros

Que ningú no esperi una novel·la realista, doncs, sinó un narrador embragant una màquina de motius quotidians; com l’afer de la cocaïna, l’obsessió pels ulls de pega de les nines, el bust de la plaça Villiers, aquell client d’un hotel que cau per la finestra i, tot seguit, passa per recepció per recordar el número de l’habitació des de la qual s’ha precipitat... Moltes d’aquestes anècdotes apunten cap a una tal Nadja. Cert que el seu nom omple el títol, però Nadja és una secundària en un llibre protagonitzat per l’intel·lecte de Breton. Ella el té encisat perquè és una dona anticonvencional i amb una sensibilitat única. Ella, més que algú de carn i ossos, és un ideal, una lliçó de com viure a la manera surrealista i enderrocar el mur que separa art i vida. Reconeixem el personatge de Nadja en la Maga de Rayuela (i en general el deute de Cortázar amb aquesta obra). I si, avui, retrobéssim Nadja en un film diríem que és una manic pixie dream girl (noia fada maniaca d’ensomni; lamentaríem l’estereotip, de fet).

El retrat de Nadja és intencionadament parcial perquè Breton prefereix satisfer procediments d’escriptura automàtica i que la narració corri “a la mercè del dimoni de les analogies”. El resultat va ple de subordinades (també endimoniades), dobles sentits o jocs de paraules que hauran fet feliç el traductor, Joaquim Sala-Sanahuja, si és que és amant dels reptes.

El millor Breton espera a les pàgines finals, un cop Nadja és internada en un manicomi, i el narrador s’esbrava contra la psiquiatria i el confinament perjudicial dels interns. És el millor Breton, breument, perquè l’ha colpit la tragèdia real d’aquesta dona: on uns volen veure una musa, uns altres assenyalen una malalta.