Gaudí i les ‘fake news’

El cantant britànic de pop, Ed Sheeran, estima Barcelona. Per això el 2017 va compondre una cançó sobre la capital catalana plena de tòpics guiris en què no faltaven referències a la sangria i les nits boges de gresca. Aquesta passió comtal l’ha portat a tatuar-se una Sagrada Família al costat dret, un dels pocs llocs del seu cos que quedaven lliures de dibuixos. El tatuatge és el punt de partida del fil creat a Twitter el 17 de juny pel periodista Oriol Querol, en què començava preguntant-se si la construcció del temple expiatori s’està realitzant segons els plans de l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) o si s’estava cometent un error d’interpretació en el disseny.

Segons Querol, creador d’històries que han acabat sent virals a la xarxa, el monument ideat per Gaudí per homenatjar el seu amic, el bisbe Josep Torras i Bages, que es preveu construir al costat de la façana de la Passió, és probable que l’arquitecte el volgués situar coronant-la, però per falta d’espai en el paper el pintaria al costat. Querol, després d’assegurar que “només hi ha un lloc al món amb la Sagrada Família representada com Gaudí volia... al costat d’Ed Sheeran”, va contactar amb el tatuador australià que va fer el treball al cantant i amb l’autor serbi del disseny, però no amb un especialista en Gaudí o la seva obra per saber si les seves elucubracions eren certes o no.

El seu fil i els seus plantejaments no només van aconseguir milers de retuits. També va ser recollit per les agències de notícies i publicat per diaris i televisions com La Vanguardia, Time Out, La Razón, Antena 3 i La Sexta, amb títols com: “El secret de la Sagrada Família que amaga el tatuatge d’Ed Sheeran” i “El tatuatge d’Ed Sheeran és la clau”. “És divertit i atractiu i, per un moment, sembla fins versemblant, però temo que no funciona”, explica Juanjo Lahuerta, arquitecte i director de la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya i professor d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. “D’una banda, hi ha diversos elements que Gaudí pensava col·locar als costats de la façana, a més del monument en qüestió, com ara un gran peveter davant de la façana principal. De l’altra, perquè Gaudí va dissenyar amb molta cura el simbolisme litúrgic del temple, en planta i en façanes, i és difícil d’imaginar que pensés interrompre’l amb un monument a Torras i Bages, i menys encara coronant el portal de la façana de la Passió”, prossegueix l’especialista, que conclou negant la teoria de Querol sobre la manca de paper: “En el dibuix original, el paper continua en vertical gairebé el doble d’alt, i es veu un esquema de les torres de darrere”.

La Sagrada Família no va contestar les piulades de Querol. O sí. El 20 de juny, tres dies després del fil, va publicar un post al seu bloc en el qual anunciava la col·locació d’una gran creu “de la victòria sobre la mort” de 7,5 metres d’alçada i 18 tones de pes coronant la façana de la Passió. Segons explicava, la creu estava recollida en les descripcions escrites del projecte i apareixia en el primer croquis que va fer Gaudí el 1892. Entre d’altres, el text s’il·lustrava amb un dibuix en el qual es demostrava que Gaudí tenia prou paper per pintar el monument a Torres i Bages a la part superior. La creu es va col·locar amb èxit, amb ajuda d’una enorme grua, el passat 2 de juliol.

A Gaudí li ha passat el mateix des del principi. Les anècdotes que explicaven els seus deixebles en vida i després de mort van passar a ser considerades fets viscuts per Gaudí. De fet, la primera biografia que va escriure Josep Francesc Ràfols, el 1928, explica un munt d’anècdotes que després s’han anat repetint acríticament, sense que ningú no les comprovi mai. De tota manera, moltes no tenen ni el més mínim interès respecte al coneixement de la seva vida i la seva obra. Es limiten a fer un anecdotari simpàtic del personatge, que el pinta com algú excèntric, malhumorat i fora del món, que el porta a crear la seva obra sense tenir en compte el que té al voltant, i que nodreix aquesta idea de geni”, explica Lahuerta, que apunta: “N’hi ha hagut sempre, però ara, amb els mitjans que hi ha per difondre coses d’aquestes, és més difícil aturar-ho. I més amb la importància que Gaudí té des del punt de vista mediàtic i de negoci”.

Les xarxes i els mitjans de comunicació hi tenen a veure en la propagació de fake news sobre l’arquitecte. Però també les detecten i les paren. El maig de 2016, La Vanguardia reproduïa, sota el títol “A la recerca de l’autèntic Gaudí”, dues fotografies d’Arnau Izard del 4 d’abril de 1917 que mostraven un suposat Gaudí de 64 anys entrant a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) i “que trenquen el clixé del personatge esparracat, esquerp i asocial”. Les havien localitzat a l’Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya investigadors del Gaudí Research Institut, entitat creada el 2013 vinculada a l’Arquebisbat de Barcelona. Les noves imatges es van estendre ràpidament per la xarxa, replicant la informació del diari.

Però usuaris de Facebook i Twitter van inundar la xarxa de comentaris en el sentit que l’home era Josep Mestres Gómez, catedràtic numerari de Física Industrial de la UB, i fins i tot van demostrar que una de les fotografies ja s’havia publicat el 1945. Al cap de cinc dies, el diari va publicar un desmentiment, tot i que els investigadors que havien passat la informació al rotatiu seguien mantenint, malgrat les evidències, que era Gaudí. Per la seva banda, la UB segueix oferint la troballa com a certa a la seva pàgina web.

A l’aixopluc del Gaudí Research Institut, impulsor de tres congressos internacionals de l’arquitecte, i de la Càtedra Gaudí de la UB, és on més novetats han nascut sobre Gaudí que han estat posades dubte pels investigadors. A l’octubre de 2016, en una sola jornada del segon congrés, se li va atribuir un nou retrat i un nou edifici.

Xavier Jové va presentar una imatge que havia trobat als Encants. L’havia realitzat Leopoldo Rovira el 1878 i presentava un suposat Gaudí pèl-roig de 26 anys. Segons Jové, era la foto (en realitat, un dibuix acolorit) per a l’orla de la universitat que després no es va dur a terme. El jove no tenia res a veure amb les imatges seves que es coneixien fins a aquell moment. Jové, gràcies a dos forenses, un d’ells Narcís Bardalet (que va embalsamar a Salvador Dalí), va analitzar la forma del cap, les orelles i el nas i va concloure que era “una identificació positiva”. En la seva presentació, va llançar dubtes sobre l’autenticitat i data de la imatge de Gaudí rapat i sense barba de 1888, per al passaport de l’Exposició Universal. I la més coneguda, realitzada per Pau Audouard el 1878, la va datar més tard. No podia ser d’una altra manera, ja que era impossible que Gaudí tingués un aspecte tan diferent en dues fotos del mateix any. L’endemà els diaris van reproduir la nova foto i de seguida es va incorporar a l’entrada de Gaudí de Wikipedia.

El mateix matí es va presentar una altra gran novetat al congrés internacional: que la capella del Santíssim Sagrament de l’església de Sant Joan de Gràcia no seria de Francesc Berenguer, com es creia, sinó de Gaudí. Ho va anunciar Josep Maria Tarragona, biògraf de l’arquitecte, que va assegurar que des que va veure per primera vegada el lloc el 1999 “va viure la mateixa emoció estètica i punció religiosa que sento quan admiro obres religioses de Gaudí com la cripta de la Colònia Güell”. Tarragona no negava que Berenguer hi hagués treballat, però “el segell de Gaudí no es pot imitar”. La capella es va omplir de visitants l’endemà, quan el descobriment es va difondre amb titulars com “La plaça de la Virreina amaga una capella inèdita de Gaudí”.

El mossèn Jordi Carreter insisteix, gairebé avergonyit, a tots els que van a visitar-la que la capella no és de Gaudí. La historiadora de l’art Beli Artigas assegura que ha enviat cartes amb proves que aquesta bella cripta és de Berenguer i de Josep Maria Camps, i ha fet arribar un informe al rector. Des del 2007 porta el blog Criticart, una eina des de la qual “a força d’hemeroteca” dona suport o revoca moltes de les notícies sobre Gaudí i altres temes sobre l’art català, sense complexos i aportant sempre una documentació exhaustiva. “A l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes tenen tots els dibuixos de Berenguer en què es demostra que l’obra és de Berenguer, però ningú ha anat a mirar-los mai”, explica. “El problema és que no hi ha un interès real per investigar, i d’aquí uns anys l’hemeroteca ens dirà que el de la foto i l’obra són Gaudí, quan no ho són”, explica Artigas.

“En un proper llibre que expliqui la cripta es dirà, amb seguretat, que és de Gaudí. Són coses que després són difícils de rebatre. Les no-veritats que es produeixen en fòrums pseudocientífics al voltant de la imatge i l’obra de l’arquitecte i la seva repetició i publicació en xarxes i mitjans acaben passant per certes i creen un personatge allunyat de la realitat. Qui els consulti d’aquí uns anys creurà que són certes i, al final, seran veritat”, lamenta Lahuerta.

Hi ha hagut més troballes. A l’octubre del 2014, durant la clausura del primer congrés internacional sobre l’arquitecte, es va presentar una imatge de 1925, de mala qualitat i retallada, que seria l’última foto coneguda abans de morir, el 10 de juny de 1926, quan un tramvia el va atropellar a la cruïlla del carrer Bailèn amb Gran Via. La va presentar l’arquitecte Jordi Bonet, que va dirigir, entre 1987 i 2012, les obres de la Sagrada Família. Segons ha explicat, la instantània l’havia extret d’una pel·lícula inèdita rodada el 1925 a Montserrat, quan Gaudí va assistir a un casament al monestir. Segons Bonet, hi havia tres persones que l’havien autenticat, “la monja que netejava a la casa de Gaudí, que quan la va veure va dir ‘És ben bé ell’; la filla dels porters de la Sagrada Família, i l’acadèmic Josep Maria Garrut, que el saludava quan l’arquitecte passejava per Sant Felip Neri. Cap dels tres va tenir dubtes”. I és clar, l’endemà tots els mitjans van difondre la imatge d’aquest Gaudí somrient, allunyat del clixé. Dos anys després, el juny del 2017, TV3 va presentar en exclusiva un documental sobre la Sagrada Família, amb 30 segons d’aquesta pel·lícula amb les “úniques imatges en moviment de Gaudí”.

Però la filmació també va ser posada en dubte. Diferents experts van assegurar que el personatge tenia més complexió, i que la cara i les orelles no eren les mateixes que les de l’ancià que apareix el 1924 a la processó del Corpus, i van dubtar que gaudís davant de la càmera. Es va al·legar, també, que Gaudí no portava rellotge de butxaca, ni barret canotier. “Anunciar una foto o emetre unes imatges sense haver fet les complicacions necessàries, amb aquesta parafernàlia, fa que s’acceptin com a vàlides. Cal inventar coses, i això és el que es fa últimament. Tot forma part del business que envolta Gaudí”, prossegueix Lahuerta.

El problema ve quan apareixen altres imatges que tenen l’aspecte de ser autèntiques. Com la localitzada pel Centre d’Estudis Lillet quan es preparava una exposició en homenatge a Eusebi Güell i Gaudí. A la imatge de 1925 que va publicar al juliol La Vanguardia s’hi pot veure Gaudí (de 72 anys), l’alcalde de la localitat i Juan Antonio Güell, comte de Güell, que havien acudit a la localitat per posar la primera pedra del monument a Eusebi Güell, mecenes de Gaudí. “Sigui o no sigui, ja es posa en dubte: ‘una altra foto més de Gaudí!’. Però és normal, com que durant molt de temps s’han intentat colar fotografies, obres i pel·lícules que poc després es demostra que no són veritat, la desconfiança és total”, segons Lahuerta.

Lluís Gueilburt, que des de fa 40 anys investiga Gaudí, assegura que la història sobre els falsos Gaudí és antiga. “Quan una cosa es repeteix deu vegades, s’acaba convertint en veritat. La foto del pèl-roig apareix a la pàgina web de Casa Botines, l’obra de Gaudí a Lleó”. Segons Gueilburt, el que passa amb aquest arquitecte no passa amb Miró, Picasso, Tàpies i Dalí. Per això, des del 2002 reclama “una Fundació Gaudí que cada vegada que surti una nova obra o una nova imatge faci de filtre. El problema de Gaudí és que no hi ha filtre”. Per a ell no és tan important que apareguin suposades fotos com noves obres. “Hi ha obres que no són d’ell, com l’hotel de Nova York, un projecte inventat de Llorenç Matamala, que tenen un llibre complet, mentre que altres de veritables no tenen ni un tríptic. Gaudí es perd en coses ridícules, com si és de Riudoms o Reus, cosa que no importa”, assegura. “Diuen que hi ha milers de llibres sobre Gaudí; de fet, són 380 o 390, però la meitat no serveixen ni aporten res”. Pessimista, assegura: “Per tot el que és fals i pel màrqueting que es genera al seu voltant, l’obra de Gaudí quedarà totalment desacreditada. És una mena de bombolla que pot explotar”.

Artigas, de la seva banda, sí que creu que l’aparició de fotografies falses no és una anècdota. I explica que aquesta mateixa setmana acabava el termini per presentar-se a un càsting de la productora Cyan Animatica per a un vídeo sobre la família Batlló. “Buscaven personatges amb semblança per interpretar la família i l’arquitecte, i la imatge que es vol donar és la del personatge del casament de Montserrat de 1925. Els he avisat, però m’han dit que miri el que s’ha publicat sobre la pel·lícula”, diu la investigadora.

Lahuerta també és crític amb els treballs de construcció de la Sagrada Família, que conclouran l’edifici el 2026, centenari de la mort de Gaudí. “En realitat, és la gran falsedat de Gaudí. No es pot parlar d’una obra de Gaudí, sinó de gaudinisme, que interpreta el que ell va deixar”. Segons l’expert, quan Gaudí va morir hi va haver un munt de persones que van explicar com treballava. “Es va publicar molt perquè ja era un personatge popular. Tots van dir que el que tenia entre les mans era aquest work in progress, basat en el mètode d’assaig i error, en la recerca constant de solucions i alternatives que no estava en cap pla ni projecte abstracte”. No obstant això, ressalta, “en el moment en què mor això es congela i es converteix en el projecte de la Sagrada Família, una cosa que no va existir mai en vida de Gaudí, i això dona lloc a moltes interpretacions”. Segons Lahuerta, de molts dels elements que es construeixen, o no hi ha dibuixos i si n’hi ha són molt esquemàtics, o hi ha fotografies borroses de les maquetes abans que es destruïssin el 1936.

Els actuals arquitectes legitimen el seu treball en aquests plànols i en el projecte congelat. “Seguim el projecte de Gaudí”, solen explicar. “Gaudí va crear una maqueta de cinc metres de la nau, i quan l’enllesteix, com que està convençut que no l’acabarà, diu: “Estic plenament satisfet d’aquest projecte, només em sap greu no poder-lo veure construït”, va explicar Jordi Faulí, director de l’equip constructor de la Sagrada Família a aquest diari el setembre passat, a 80 metres d’altura en l’arrencada de la torre de Jesucrist, durant la visita d’obres anual al temple. En els plànols de Gaudí la secció estava en negre, però Faulí i el seu equip hi faran una escala de cargol que envoltarà un ascensor de vidre que pujarà fins als peus de l’enorme creu, a 172,5 metres d’altura. “Gaudí donava llibertat als seus successors, però va intentar definir molt el projecte, amb el seu mètode, fent maquetes de parts concretes que serveixen per a la resta. No fa la maqueta de la Torre de la Mare de Déu, però sí la de la sagristia, que s’aconsegueix, per geometria, elevant el vèrtex. És la nostra manera de treballar”, explica Faulí amb un somriure.

“El problema és que els constructors de la Sagrada Família se senten hereus dels valors que se suposa són de Gaudí: ‘Nosaltres sabem el que Gaudí hauria fet i, per tant, ho fem’, amb una visió molt lligada al fet que el personatge és immortal i imperible, i en un context en què l’inacabat no funciona i el que es pretén és vendre un producte. Davant d’això, hi ha d’haver una posició crítica, que intenti comprendre Gaudí d’una altra manera, lligat al seu context, però aquesta actitud és minoritària, de moment”, rebla Lahuerta.