Por de la complexitat

La base de l’èxit polític és un bon coneixement de la realitat. I, malauradament, hi ha molta ignorància voluntària. És més còmode recórrer a clixés i llocs comuns, material sobre el qual s’ha construït la ideologia i la propaganda de cada família, que intentar entendre la singularitat de les situacions per poder intervenir-hi millor. La política com a lluita pel poder comporta sempre la confrontació i aquesta és enemiga dels matisos.

En la qüestió catalana la mandra d’entrar en la complexitat és manifesta. Inés Arrimadas ho va confirmar aquesta setmana utilitzant una bandera espanyola com a crossa quan va pujar al faristol del Parlament. El gest anava carregat. Ens estava dient moltes coses alhora, alguna potser sense que ella mateixa en fos conscient. La primera i principal és que sí, que és qüestió de banderes, situant-se en simetria amb els sectors més rancis del sobiranisme que tant critica. Els seus rampells contra el pèrfid nacionalisme català quedaven desautoritzats en el moment en què ella utilitzava com a peanya un altre nacionalisme susceptible de ser retratat amb tots i cadascuns dels tòpics que retreu als seus rivals. Amb un avantatge: el nacionalisme espanyol té Estat i, per tant, és intocable, i el català, no. Però al mateix temps Arrimadas estava confirmant el que ja sabem per la pràctica del seu partit: que no té cap més programa per a Catalunya que fer triomfar la identitat espanyola sobre la catalana. No se’ls ha acudit pensar en la qüestió clau: la complexitat de l’espai social sobiranista.

La frivolitat conceptual de Ciutadans no és una excepció. Són majoria els que redueixen l’anàlisi de l’independentisme a la satanització del nacionalisme. Aquest simplisme –que es troba en la lògica de la batalla identitària, perquè la denúncia del nacionalisme aliè és el factor de cohesió del propi– fa que lluitin contra un adversari desconegut.

Des de la dreta neoliberal, amb sectors que somien en una Catalunya paradís fiscal, fins a l’extrema esquerra de la CUP, passant per nacionalistes d’impregnació romàntica i catòlica, conservadors clàssics, democratacristians, hereus de la socialdemocràcia, esquerres frustrades o renovades, creients i descreguts de totes les creences, ruralistes i urbanites, i altra gent sense atributs ideològics precisos, la gamma del sobiranisme és molt acolorida. Com ho és en termes socials, tot i que predominin les classes mitjanes, com és propi de tota societat europea. I passa el mateix en la piràmide d’edat: encara que l’impuls juvenil de l’independentisme va a l’alça, els grans no són aliens al procés, simplement el viuen més dramàticament pels records del passat.

Alguns se sorprenen quan l’independentisme doni senyals de divisió. El que és estrany és que amb tanta diversitat d’interessos aguanti unit. Miracles de les pàtries. Analitzar un espectre tan ampli com si estigués posseït per la capa del nacionalisme regressiu és una de les causes que impedeix que els partits espanyols tinguin un projecte per a Catalunya i busquin aliats en funció d’interessos que van més enllà de les banderes. Recordo l’entusiasme d’alguns dirigents de l’ala liberal de Convergència quan es va fer el pacte del Majestic, parlaven dels responsables econòmics del PP com la viva encarnació de Milton Friedmann. La dreta espanyola no ho ha sabut capitalitzar.

Cal seguir els esdeveniments sense ulleres deformants. I recordar que l’independentisme va fer el primer gran salt en la campanya d’Esquerra Republicana del 2003. Després de 20 anys d'hegemonia del nacionalisme conservador, amb la sortida de Pujol es va destapar l’olla catalana. I va resultar que l’aigua bullia. No soc nacionalista, vull un Estat per al meu país, deia Carod Rovira. Sobre aquesta base laica, l’independentisme va començar a créixer. I va ser aquesta ruptura la que va portar Artur Mas i Convergència al canvi de rumb: a apuntar-se a la independència per por que els manllevessin l’hegemonia social adquirida.

Però alguns prefereixen creure que no pas saber. I així estalviar-se el laboriós treball de construcció d’una sortida política, que és una obligació inherent al càrrec, transferint les seves responsabilitats a la justícia. Ho va fer Rajoy. I el poder polític ha perdut la iniciativa en el conflicte. Decideixen els jutges, que avui s’han convertit en el principal factor de cohesió de l’independentisme. I també en l’impediment per teixir aliances transversals que poguessin trencar aquest impasse. El nacionalisme espanyol és així. És el seu caràcter.