El doble engany de l’U d’Octubre

Mig any després de la voràgine, amb el nomenclàtor de la ciutat ja modificat (la plaça de la Constitució avui és la plaça de l'U d'Octubre), la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona va organitzar un debat per imaginar com l'U d'Octubre s'explicaria a les aules el 2050. Allà hi havia dos historiadors de prestigi i a la taula m'hi vaig colar com un intrús. El més significatiu d'aquella tarda no va ser el que es va dir des de la tribuna, sinó la intensitat sentimental expressada pel poc públic que es va apropar a escoltar-nos. Dues senyores van recordar commocionades la seva vivència de les càrregues policials al col·legi Verd. A mitja sessió un home es va aixecar i va marxar després de cridar fatxes a dos representants del PSC entre el públic. El responsable de megafonia es va quedar el micròfon per manifestar la ràbia acumulada des d'aquell dia. L'1 d'octubre semblava ahir. El moderador va haver de parar tanta acritud. Les ferides seguien obertes i semblava impossible una anàlisi crítica sobre el que havia passat. Ja es pot fer?

Des que a través de les xarxes i els mòbils van començar a rebotar-se les imatges dels policies colpejant la gent que resistia per votar (24 policies estan sent investigats per un jutjat barceloní), va quedar clar que la violència repressiva convertiria aquesta mobilització en "lloc de memòria" per l'amplíssim moviment social que sustenta l'independentisme. El menys important seria acceptar que el referèndum no havia complert els estàndards internacionals, com van assenyalar els observadors en el seu informe del dia 3. Allò substancial seria la construcció del mite per apuntalar l'eslògan fal·laç del mandat democràtic.

De material per construir-lo n'hi havia de sobra. Al cap de pocs dies es va emetre el documental 1-O, dirigit per Lluís Arcarazo, que va fixar una primera memòria èpica del que es va viure. Immediatament la indústria editorial va detectar l'afany de reviure el que s'havia experimentat i l'interès per determinar què havia passat. El reportatge Operació urnes, dels periodistes Vicens i Tedó, on es revelava la logística que va fer possible que les urnes xineses arribessin clandestinament a col·legis electorals de tot Catalunya, es va convertir en un dels llibres més venuts de la història de la no-ficció catalana (i no deixa de ser simptomàtic de la incomunicació dels nostres camps culturals que, després de milers d'exemplars venuts, no s'hagi traduït al castellà). En el títol d'un altre èxit de vendes, el del fotoperiodista Jordi Borràs —agredit aquest estiu per un membre de la Brigada d'Informació de la Policia Nacional en ple carrer i a plena llum del dia—, es conceptualitzava l'origen del mite en construcció: Dies que duraran anys.

A mesura que transcorrien els mesos i es feien virals nous vídeos de les càrregues, el mite es consolidava amb el seu llenguatge: vam defensar les urnes amb els nostres cossos, les ferides segueixen obertes perquè no oblidarem mai. Aquest credo és performatiu, la seva pretensió és fundar un nosaltres nou: "El dia que vam ser un poble". Així ho proclama, positivitzant la seva essència populista, la convocatòria d'un dels actes de commemoració que ara se celebraran. Més taules rodones. Més reportatges televisius. Més places rebatejades. Així, amassant el lloc de memòria, ha acabat per compactar-se la mutació del catalanisme majoritari: l'afirmació democràtica d'un demos independentista format per dos milions de ciutadans, nodrit en l'abúlia de l'Estat, l'activisme desenvolupat per un moviment social d'enormes dimensions i la caixa de ressonància d'un poderós entramat comunicatiu.

Avui la densitat d'aquest mite, intensificada per la causa judicial oberta contra els líders del procés (tan extralimitada per tants aspectes, començant per la presó preventiva i acabant per l'acusació per rebel·lió), segueix dificultant la descripció realista del significat d'aquell dia.

Formalment, l'1 d'octubre es va celebrar en virtut de la llei del referèndum aprovada el 6 de setembre. Un exercici de desobediència institucional en tota regla. Per l'esperit autoritari de la llei, per la feblesa de la seva fonamentació jurídica i històrica i per la sessió esperpèntica durant la qual es va aprovar soscavant el respecte de la majoria per les minories i la institució d'un Parlament que avui segueix mig paralitzat. Segons aquesta llei, la participació no tenia importància. Si la Sindicatura Electoral —que davant de l'amenaça es va dissoldre per prudència— proclamava que el sí havia guanyat per un sol vot, al cap de dos dies el Parlament havia de proclamar la independència i iniciar un procés constituent. Però quan la llei es va aprovar i després es va tirar endavant el procés electoral malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional, alts càrrecs del Govern sabien que no existien els organismes que havien de sustentar la creació del nou Estat (com han revelat converses telefòniques filtrades a diversos mitjans). Tampoc es tenia cap garantia diplomàtica que, declarada unilateralment la independència, algun Estat reconeixeria la república catalana.

En conseqüència, tenint en compte el que s'ha vist, avui es pot afirmar que l'acció primordial desenvolupada per la Generalitat durant almenys una legislatura (per no dir dues) va ser un engany. I no diguem la multiplicació massiva de l'engany durant el fervor de la campanya electoral prèvia a l'1 d'octubre. Un engany adreçat no a la part de la població que no havia estat convocada a participar en el referèndum d'autodeterminació (com si el futur del seu país no anés amb els partits que els representen), sinó precisament a la ciutadania que havia triat aquest Govern. Aquesta part de la ciutadania que, confiada, va arriscar implicant-se en un procés il·legalitzat perquè creia que sí, que era un referèndum, i que sí, arribada l'hora greu, va exercir de debò la desobediència civil: es va plantar pacíficament davant de les porres i les bales de goma per defensar la dignitat política de la nostra comunitat nacional que estava sent usurpada pels seus líders.

Però el fet paradoxal és que aquest engany, que va servir per mobilitzar una part de la ciutadania (mobilitzada encara), havia d'operar com un engany paral·lel. El destinatari era el Govern de Rajoy —incapacitat per enfrontar-se al desafiament, atrapat en la teranyina amb la qual l'aznaritat va cosificar la mecànica constitucional. Aquest segon engany era el farol, en paraules de la consellera Ponsatí. En aquell moment de caos l'aposta del farol guanyava si aconseguia forçar una negociació sobre la sobirania nacional. Es va apostar l'autogovern, es va portar el procés més enllà de les seves possibilitats i es va perdre.

Una de les eminències grises del procés sabia del que parlava en definir-ho, ja fa anys, com una mentida fèrtil. I jo mentiria si no reconegués que durant els dies de la voràgine me la vaig empassar. Com angoixats la van creure tants. Com a tants dels seus impulsors, captius del seu propi engany. Fins que la freda raó d'Estat, simbolitzada no per un Govern desarborat sinó a través del discurs sense perdó ni empatia de Felip VI, va sentenciar que s'acabaria aquella "revolució frustrada", per dir-ho amb l'expressió dolguda del desaparegut Josep Fontana. El preu de la seva liquidació està per determinar. Perquè no només va col·lapsar el consens catalanista i l'Estat de les autonomies pactat durant la Transició. Sense normalització institucional, el sistema democràtic espanyol segueix corroint-se, superposant-se a la precarització del projecte de la Unió Europea. Atrapats com estem davant d'un mirall que reflecteix un degradat laberint decadentista, avui l'única cosa certa són les conseqüències d'aquest doble engany.

Jordi Amat és periodista i escriptor. El seu últim llibre és 'La conjura dels irresponsables' (Anagrama)