Mor als 74 anys Carles Canut, una icona del teatre català

Ningú que el conegués deixarà de sentir profundament la mort de Carles Canut com la d'un amic. Gran actor dels d'abans i els de sempre, característic de luxe, apassionat dels escenaris i de la vida, bon vivant i excel·lent persona, Canut (Gerri de la Sal, Lleida, 1944) era un dels rostres més populars de l'escena catalana, on ha fet de tot i amb tothom, i un personatge que transcendia les seves aparicions al teatre i la televisió –en la qual va guanyar fama en sèries de TV3 com Vostè jutja, on encarnava en Rafeques– per convertir-se en algú familiar.

Director des de l'abril del Teatre Romea de Barcelona, Canut, que lluitava contra un càncer, ja no va estar present en la presentació de la temporada dels teatres del grup Focus a principis de setembre. L'actor era també director de la Fundació Romea per a les arts escèniques, assessor de continguts de Focus i membre del seu comitè de lectura de nous textos i projectes.

Al Romea, precisament, un espai que sempre va estar vinculat a la seva memòria professional, i amb el llavors director del teatre Calixto Bieito, Carles Canut va viure una època fecunda d'actor en espectacles com Macbeth (2002), La ópera de cuatro cuartos (2002), El rei Lear (2004), Peer Gynt (2006), Plataforma, sobre la novel·la d'Houllebecq (2006) –amb la qual va obtenir el Max al millor actor de repartiment el 2008–, i Tirant lo Blanc (2007). "He fet 12 muntatges amb Calixto Bieito i he sobreviscut", comentava en to de broma.

Recentment havia interpretat Les bruixes de Salem, dirigit per Andrés Lima; Sòcrates, judici i mort d'un ciutadà, amb Mario Gas; La taverna dels bufons, en la qual ell i Joan Pera interpretaven dos entranyables bufons shakespearians, i, aquest mateix any, Adossats, de Ramon Madaula.

Aquest ha estat només el tram final d'una dilatadíssima carrera, que va arrencar el 1963 i que inclou –a més d'una llarga estada a Veneçuela– un centenar de muntatges de teatre sota directors com, entre molts altres, Alfonso Marsillach, Jorge Lavelli, Ariel García Valdés, Àlex Rigola, Xavier Albertí, Joan Ollé, o els citats Gas i Bieito. Al Romea va actuar per primera vegada el 1968, transvestit a El deseo cogido por la cola.

Canut també va ser ocasionalment director (li imposava molt de respecte fer-ho) i va fer doblatge i cinema (El caballero del dragón, Makinavaja). Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2016. Dotat d'un físic rotund i una veu imponent, no passava desapercebut a l'escenari fes el que fes, i moltes vegades la seva sola presència captivava els espectadors.

La seva aparença rude i el seu to sec, directe i extemporani de vegades (la diplomàcia no era el seu fort), a més de la seva veuassa, recobrien un caràcter amable i immensament generós. Persona de gran cor i d'una fidelitat extrema a les seves amistats, Canut gaudia especialment de la vida a la taula, menjant o jugant al dòmino. A La taverna dels bufons reivindicava, amb Pera, els grans secundaris del teatre, esperant en uns llimbs Shakespeare per passar comptes i aconseguir la redempció a través d'un últim paper. És temptador imaginar Carles Canut en un lloc semblant, on es trobi el realment millor i més pur del teatre i la seva figura de Falstaff de casa regni per sempre.