I això que no ha passat res

Busco a veure si en trobo alguna cosa, però no hi ha manera. Entre el 27 d’octubre de l’any passat, data d’inici de l’aplicació del 155, i el 2 de juny d’enguany, de presa de possessió del nou govern, i per tant data de caducitat del mateix 155, no sé trobar cap manifestació en defensa de l’espanyol a Catalunya. Manifestació o altra moguda mínimament destacada. Potser ja és això, no et manifestes quan els que manen són els teus i tens, amb relació a la seva acció de govern, més coses a favor que no. Però no deixa de cridar l’atenció que els defensors de l’espanyol menystinguessin una mà tan bona just els mesos que tenien tots els trumfos.

Llevat que, catalans com són —i se’n reclamen—, els partidaris del castellà prefereixin el victimisme del que se sent permanentment perseguit i optin pel lament sistemàtic i sostingut de creure’s discriminat, de veure’s ciutadà de segona, de considerar que no hi ha res més sagrat que triar la llengua d’escolarització i que aquest dret és violat per hordes supremacistes. I van sortir diumenge passat amb aquest relat, altra vegada, amb els eslògans habituals i les mateixes companyies, a reclamar, se suposa que a la Generalitat, uns drets que ningú va vindicar mentre a la plaça de Sant Jaume governava el PP. Recordem que l’únic rum-rum d’aquells mesos girava al voltant de la preinscripció escolar i la famosa casella de triar llengua d’escolarització, la possibilitat d’inclusió de la qual a l’imprès no va mobilitzar llavors pas gaire les hosts tabarneses. I, així, el debat va desaparèixer.

Ara les competències de la Generalitat han tornat a mans d’aquells que han estat elegits, i no es pot dir, precisament, que l’acció de govern hagi afectat gaire la política lingüística, prou feina té la consellera de Cultura a esquivar tots els focus mediàtics que, així com per casualitat, li recauen. No hi ha cap novetat pel que fa a llengua, cap decret, cap regulació, cap campanya nova que hagi pogut sulfurar el conglomerat de moviments contraris a l’escola en català i hagi desembocat, sisplau per força, en la manifestació de diumenge passat, aquella en què la defensa del castellà es va quedar a Via Laietana. Contra qui era aquella mani, si quant a llengua no ha passat res, si estem igual que amb el 155?

Cal dir que hi ha un nou jugador a la partida, algú que promet donar-nos grans moments per a la convivència. Es tracta de l’associació Hablamos Español (potser hi haurien d’afegir “y nada más”), entitat convocant de la manifestació de diumenge “desde la Plaza de la Universidad hasta la Plaza de San Jaime” (sic), a la qual es van adherir els minyons de Borbonia, Catalanes por la Ley o la Coordinadora por Tabarnia. Una visita fugaç al web de l’entitat ajuda a adonar-se dels inconvenients insalvables que representa que a Espanya hi hagi tantes llengües, sobretot pel que fa a la comprensió dels missatges escrits en no-espanyol (n’hi ha un vídeo il·lustratiu de grafisme divertit), i alhora permet saber —jo no ho sabia— que el castellà està prohibit (sic també) en alguns àmbits a Catalunya, com ara en qualsevol nivell de l’administració autonòmica i local, al Parlament de Catalunya (en què parla Arrimadas?) i fins i tot als concursos literaris (i el Planeta???). No hi ha dubte que són constitucionalistes, i tanmateix semblen obviar la constitucionalitat de la Llei de Política Lingüística.

L’associació, però, comporta una novetat. Així com abans hi havia entitats discrepants amb la política lingüística majoritària a cada banda (aquí ja teníem els nostres Convivència Cívica Catalana i Societat Civil Catalana), Hablamos Español carrega contra les polítiques de totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia, en una nova acrobàcia que busca impugnar, i evidentment unificar, la situació de diversitat lingüística que, malgrat ells, caracteritza Espanya des de fa segles. Així, un es demana, ateses les intencions, si no l’han errat amb el mode verbal i el que volien era, en triar el nom de l’associació, decantar-se per l’imperatiu.