Ja no és autoengany. És engany

La manifestació de la Diada ha mostrat que l'independentisme conserva la seva capacitat de mobilització i aquells que pensaven que minvaria, estan frustrats una altra vegada. Han tornat a confondre els seus desitjos amb la realitat. El conflicte català continua viu i mentre no hi hagi una proposta digna de crèdit sobre la taula per part del Govern espanyol, no només no amainarà, sinó que tindrà noves oportunitats de créixer.

En els últims dies, des dels dos pols del conflicte s'alimenta la idea que aquest començament de curs és alguna cosa així com una repetició de l'anterior. D'una banda, les paraules ambigües de Torra amenaçant amb una nova fase d'unilateralitat i desobediència i per l'altra, la immediata reacció del PP i Ciutadans demanant que s'apliqui preventivament l'article 155 de la Constitució, la qual cosa és una aberració, ja que de cap manera està previst que es pugui invocar amb caràcter preventiu. Uns parlen de “fer efectiva la república” i els altres de tornar a agafar el control de la Generalitat. Però, encara que les paraules puguin sonar semblants, res és igual. Els que demanen mà dura ara són a l'oposició. I, per als partidaris de la independència, allò que l'any passat podia semblar creïble, ha deixat de ser-ho.

Els murs que els manifestants van enderrocar aquesta Diada continuen sent simbòlics. Ara saben que els seus càlculs de fa un any van fallar i que la finestra d'oportunitat que creien tenir, està tancada. L’Estat espanyol no era tan feble, la UE no estava disposada a crear un precedent i, el més important, la majoria electoral que dona suport a la independència continua sent insuficient. L'any passat la premissa era errònia però creïble i la prova d'això és el crèdit que se li va donar en la premsa estrangera, que va omplir Barcelona d'enviats especials. Va haver-hi autoengany i contagi de l'autoengany per aquesta distorsió cognitiva tan freqüent segons la qual, en una situació de fort component emocional es tendeix a interpretar la realitat de la manera més favorable als desitjos i les creences.

Però si el setembre del 2017 el que pogués passar era una incògnita, ara no n’hi ha cap dubte. No es pot deixar de mirar quan s'han obert els ulls. Per això quan Carles Puigdemont i Joaquim Torra continuen actuant com si encara fos possible la “independència exprés”, ja no estem davant uns dirigents atrapats entre els seus desitjos i la por de ser considerats traïdors. De quina força disposen ara que no tinguessin quan van fracassar? Cap. Si això és així, quina és la seva veritable motivació per continuar mantenint una ficció que de cap manera poden creure's?

Entre els sectors radicals de l'independentisme hi ha qui sosté que l'intent de crear la república va fracassar perquè no es va fer tot el que es podia per defensar-la una vegada “proclamada” al Parlament el 27 d'octubre. Les dissonàncies cognitives poden continuar alimentant aquest tipus de teories. Però quan Puigdemont i Torra abonen ara la via unilateral i la desobediència, què estan dient exactament? Estan dient que cal fer el que no van fer llavors, és a dir, una ocupació insurreccional de les institucions i els serveis estratègics i una desobediència civil generalitzada? És d'això, del que parlen? Doncs si és així, que ho diguin. I si no és així, que deixin de jugar a aprenents de bruixot. Perquè ja no és que amb la seva actitud fomentin l'autoengany. És que estan enganyant.

A Verdad y mentira en la política, Hannah Arendt ens adverteix que quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat. Els qui des del poder menyspreen la veritat, corroeixen la democràcia. Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per tractar que la realitat s'adapti a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del que és possible per substituir-ho per l'imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seva interpretació interessada i distorsionada dels fets sigui creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen que defensen una causa il·lusòria ho fan a més a més per defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.