La dreta es retrata

Sembla que per fi arriba l'exhumació de Franco. Amb quaranta anys de retard se salda una anomalia històrica: que un dictador tingui un mausoleu en un país democràtic. El Congrés va decidir dijous treure’l del Valle de los Caídos. Per què ha costat tant de temps aconseguir la reparació d'aquesta ofensa a la memòria democràtica? El resultat de la votació ens posa sobre la pista: 172 vots a favor, 164 abstencions i 2 vots en contra, als quals concedeixo el benefici del dubte, atès que els seus autors van dir que havia estat un error. A hores d'ara, els diputats de la dreta –PP i Ciutadans– no han estat capaços de comprometre el seu vot en aquest elemental gest de dignitat democràtica. Els diputats conservadors continuen carregant amb un temor reverencial el dictador i el franquisme. Quaranta anys després no s'atreveixen a expressar el rebuig i la desaprovació de la dictadura, convençuts que l’estela del franquisme encara sobrevola l'esperit d'una part de la societat. No estic segur que l'abstenció tingui premi: irritarà els irredempts i farà enrojolar molts demòcrates.

En un debat de tant nivell simbòlic, que afecta els principis de la democràcia, la banalitat de les explicacions de la dreta és insultant. Argumentar que no era una decisió urgent és buscar una excusa ridícula per no declarar les veritables raons del vot. No hi ha coartada: si no s'ha fet abans és per la sistemàtica oposició de la dreta. I calia aprofitar l'oportunitat, abans que torni. Eludir la qüestió de fons, apel·lant a les debilitats i impotències del Govern és una frivolitat. L'oposició té tots els dies de l'any per humiliar el president Sánchez i els seus. Però precisament dijous tocava una altra cosa: reparar un retard que no té cap mena de justificació. Que el PSOE busca en tot plegat dividends d'imatge? I què busca la dreta amb la seva abstenció si no quedar bé davant els que continuen portant posat el vel de la dictadura?

Tanmateix, el més sorprenent és la posició de Ciutadans, un partit jove, nascut molts anys després de la mort de Franco, sense arrels genealògiques amb el franquisme i que en la seva fase inicial exhibia el liberalisme com a bandera. Del PP coneixem la història, la seva filiació directa amb els hereus del franquisme. Aznar va aconseguir la unificació de totes les sensibilitats de la dreta en un sol partit, cosa que va significar que el seu electorat incorporava des de l'extrema dreta fins a la dreta liberal, passant per tota la gamma de colors del blau. I per tant era necessari ser acurat amb un espectre tan ampli. D'aquí surt el discurs fantasma del PP que pretenia l'absolució de la dictadura com a fonament de la concòrdia. Ciutadans, però, no té aquests antecedents. Tanmateix, a mesura que, a cavall de la qüestió catalana, ha anat retallant espai a un PP envellit i desgastat, la baralla entre dretes s'ha desplaçat del centre a l'extrem. I Ciutadans ha mutat ràpidament a l’“il·liberalisme” autoritari. L'abstenció de dijous és expressió d'aquest tomb.

D'aquest episodi, dues conclusions: Primera, no es pot desqualificar a la lleugera aquells que continuen veient elements de l'herència del franquisme en el desenvolupament del règim del 78; al contrari, cal continuar vigilant. Segona, no es pot continuar ignorant la pervivència d'un cert franquisme sociològic. Amagar-ne l’existència és negar la realitat. Es diu que a Espanya no hi ha extrema dreta. N’hi ha. I està integrada en els partits de la dreta –els que no han volgut votar contra Franco. I és bo que sigui així mentre aquests partits vulguin i siguin capaços de neutralitzar-la. Però és molt perillós, en l'actual deriva nacional autoritària que viu Europa, veure com Ciutadans i el PP en ple desplaçament cap a la seva dreta practiquen l'apaivagament en un tema de tant poder simbòlic. Qualsevol dia ens podem trobar amb la gran mutació. Com hem vist amb el vot del Parlament europeu: Orban és a prop.

Diuen que recuperar la memòria del franquisme pot dividir la societat. Em quedo amb les paraules de l'historiador Ian Gibson a la Ser: “Treure Franco del Valle de los Caídos és un pas immens cap endavant que, diguin el que diguin algunes minories, facilitarà la concòrdia en aquest país”.