Formentera negra

A Formentera, tot bé, gràcies. O gairebé. Perquè aquest estiu l'illa ha agafat un to negre, de negre policíac, durant les meves vacances. Hi va haver una onada de robatoris, van aparèixer a la platja, inexplicablement, diversos cadàvers de morenes (peixos), i em vaig trobar un corb marí mort, que és tota una escena, sobretot si l'ocell fa dies que l'ha dinyat i fa molta calor. Fins i tot he tingut l'ocasió de resoldre personalment uns crims (seguiu llegint). Tot plegat em fa pensar que potser em podria convertir en el detectiu protagonista d'una sèrie, a l'estil dels inspectors Kurt Wallander i Harry Hole, en una versió potser menys torturada (encara que si t'agafa pel licor d'herbes et poses al seu nivell) i en un ambient, és evident, molt poc escandinau.

En realitat, les coses semblaven molt tranquil·les quan hi vaig arribar: hi havia menys gent i més sargantanes, una proporció magnífica. Però vaig començar a rebre notícies inquietants. Vaig recollir el Vincent, l'atractiu belga profeta del patí de vela, fent autoestop a la sortida de la Savina. Anava descalç i coix. Havia tingut un contratemps que no va concretar, potser l'hi va trepitjar alguna italiana quan ell li va agafar inesperadament el peu per fer-li un massatge, com ja li vaig veure fer una vegada a la Fonda Pepe de Sant Ferran... quin paio, quina manera de lligar. Es va queixar amargament, no del peu, ni de l'escassetat d'italianes, sinó perquè li havien robat elements de les seves embarcacions: escotes, veles, corrioles.

Més tard, ja amb el Joan, la Pepita i la Carme a la llibreria Tur Ferrer —aquest oasi de llibres, conversa i aire condicionat—, em vaig assabentar que el Vincent no era l'únic a qui havien robat: hi havia hagut una onada de furts en cases d'estiueig, la majoria a Cala Saona i coincidint amb la Flower Power, durant la qual tots ens disfressem de hippies i, és clar, abaixem la guàrdia. La policia local i la Guàrdia Civil estaven en plena alerta. De fet, tan bon punt vaig sortir de Sant Francesc cap al meu cau a Migjorn ja em van aturar en un control els de l'institut armat. Em vaig identificar com un ciutadà honrat i amb tot en regla, cosa que va sorprendre els agents, tenint en compte la fila que feia, amb tot de collarets i una espectacular ploma clavada a la gorra, la que li vaig arrencar al corb marí finat —vaig confiar que això no em fes sospitós de la seva mort—: en tot cas, em van fer bufar.

En realitat, les coses semblaven molt tranquil·les quan hi vaig arribar: hi havia menys gent i més sargantanes, una proporció magnífica

L'endemà, ben d'hora, em vaig veure embolicat en una batuda, una cosa del tot inesperada quan vagues amb bicicleta pel Camí Vell de la Mola observant cabres i ocells (amb el munt de coses més interessants, potser em direu, que hi ha per observar a Formentera). Quan passava pel costat d'un camp vaig veure diversos cotxes de la policia. M'hi vaig apropar i altre cop em vaig identificar com el ciutadà honrat, etcètera, per si podia donar un cop de mà. L'agent em va agrair el gest, tot i que em va mirar de dalt a baix arquejant una cella. Alguna parella fent càmping lliure o alguna cosa pitjor?, potser una influencer enxampada in fraganti? "No, no, uns lladres, els hem perseguit i atrapat". Hosti, operació policial i detencions a Formentera a l'estil de Corrupción en Miami! Això era molt més interessant que la sobtada proliferació del peix lloro. Eren els lladres de cala Saona? "No, aquests van passar ahir a la nit des d'Eivissa, robaven en discoteques des Pujols, un no parar. Se n'ha escapat un, li seguim la pista. Però l'atraparem". Vaig marxar lamentant no poder posar-li les manilles a algú, ni que fos una influencer, i amb ganes de llegir novel·la policíaca.

Mentre buscava algun títol a Sant Francesc em van tocar per l'esquena. Era el farmacèutic, Joan Torres (no s'ha de confondre amb DJ Pharma, que punxa al Flower Power). Vam parlar de llibres, com acostumem a fer —és un gran lector—, i em va preguntar si havia llegit 6 formas de morir en Formentera i Otras 6 formas de morir en Formentera (Casandra21, 2016 i 2018), els dos llibres de contes del notari de l'illa des del 2002, Javier González Granado, gran amant del lloc i corredor de maratons. Li vaig dir que no, però que m'interessaven molt tenint en compte el panorama. Va insistir a regalar-me'ls, i amablement dedicats (farmacèutic i notari són bons amics).

Els contes estan molt bé. Són molt negres (amb alguna incursió en el relat fantàstic). La col·lecció s'obre amb un assassinat molt subtil comès durant la Mitja Marató de Formentera. En segueixen uns altres sobre un cas de balconing i drogues a Es Pujols, un Mehari que s'estimba prop des Cap després d'una persecució, la troballa del cap d'Estupefaents d'Eivissa amb la cara destrossada a l'aparcament d'un club també a Es Pujols i el d'un assassinat brutal a la zona industrial. Només falta un atracament a mà armada en un restaurant de ses Illetes, però això ja es veu cada dia. Un plus que tenen les històries del notari és que t'expliquen coses de l'illa, per exemple que sa Sequi era el nom del canal que es va obrir cap al mar per sanejar l'Estany Pudent, i també que apareixen, és clar, personatges i escenaris locals, incloent-hi Can Rafalet i el seu pa amb coses.

El meu conte preferit —a banda del que utilitza en la trama El mag de Fowles— és el dels hippies de la Mola i el seu vell laboratori de LSD. Hi apareix la famosa història que Bob Dylan va estar a Formentera. Gonzalo escriu que en realitat era un sòsia que als anys seixanta cantava les seves cançons a la Fonda Pepe. Però jo no ho tinc tan clar. L'hi vaig preguntar al veterà Ricardo Corachán i em va dir que gent que ell considera de refiar li han explicat que és veritat i que Dylan no només va venir, sinó que va tocar en una cova a cala Saona i es va enamorar aquí. M'imagino que, si hi ha estat, ell també devia dur, com jo, una ploma al barret. Per si de cas cantussejaré pels camins Mr. Tambourine man, per fomentar la llegenda.

Deia al principi que he resolt un crim. Resulta que un excitat estiuejant estranger va aparèixer un dia a la llibreria Tur Ferrer i va explicar tot esparverat que no parava de veure cadàvers de bestioles empalades sense pietat al voltant de casa seva. Insectes, sargantanes, ocellets i fins i tot petits mamífers apareixien cada dia clavats al filferro espinós, les pues dels cactus, les espines dels arbustos. Algú, un psicòpata, sens dubte, els torturava amb salvatgisme. Fàcilment aquesta ment pertorbada, va advertir, podia fer el salt als éssers humans i trobar-nos amb un assassí en sèrie a l'illa. Em va alegrar poder desxifrar l'enigma. El criminal, per descomptat, no era sinó un capsigrany, un passeriforme, l'ocellet depredador que després de capturar les preses les enclava a qualsevol punxa per emmagatzemar-les i també per esbocinar-les (en canvi, són monògams). I és que per algun motiu es coneix també el capsigrany comú (Lanius senator), el que es pot veure a Formentera a les seves talaies, amb el nom de botxí. No em resisteixo a assenyalar que al mortífer caça alemany Focke-Wulf 190 tenia el sobrenom de Würger, que és precisament el nom d'aquest ocell. Curiosament, la pista del crim era a la portada del segon llibre del notari, en la qual apareix una bonica sargantana pitiüsa enfilada en un arbust... Cas resolt. Vacances, ai!, acabades.