Torra, a l’atac

Quim Torra compleix 100 dies al capdavant de la Generalitat amb un balanç que no fa dubtar sobre la seva intenció de convertir-la en un instrument d’agitació a favor de l’independentisme. No és aquest l’únic menyspreu dels líders partidaris del programa de la secessió cap a l’autogovern constitucional de tots els catalans: l’activitat del Parlament ha estat suspesa per les dissensions entre unes forces polítiques que, com les independentistes, no deixen d’invocar la democràcia i de denunciar les amenaces d’un feixisme que, posats a buscar els extemporanis paral·lelismes que tant agraden al president, estaria més a prop de les seves accions que dels qui les pateixen. Durant la presidència de Torra, no només l’activitat governamental i legislativa ha estat insignificant, substituïda per una gesticulació que no sempre ha evitat el ridícul, sinó que l’Executiu que presideix ha pogut actuar sense cap control per part dels representants de tots els catalans, instal·lat en una mena d’excepcionalitat permanent.

L’actuació de Torra davant de l’ocupació dels espais públics per part de les organitzacions independentistes ha tornat a demostrar el que ja se sabia: que la Generalitat que presideix és el botí que cobegen a repartir-se els partidaris de la secessió, més que la institució amb la qual es governen els ciutadans de Catalunya. Però ha afegit un element nou, que confirma una vegada més la veritable naturalesa del programa independentista i dels mitjans que els seus partidaris estan disposats a utilitzar. Aquests no es conformen a afirmar que el carrer és seu, sinó que pretenen erigir en llei la seva voluntat, de manera que sembli que infringeixen les normes i que són mereixedors d’una sanció els qui, en realitat, fan ús d’una llibertat equivalent a la que la Generalitat de Torra només vol reconèixer als independentistes. El president descriu com a feixisme el que és un problema d’ordre públic entre catalans que ell mateix està encoratjant, i davant el qual el seva Conselleria d’Interior s’erigeix en jutge i part, assumint tots els poders.

La radicalització del discurs de Torra durant les darreres setmanes no hauria de confondre ningú: tracta d’ocultar la impotència d’un dirigent que declara vetos institucionals que no pot complir, que reclama la llibertat de presos que, a ulls dels seus partidaris més radicals, té sota la seva custòdia, i que promet independències prenent com a base els resultats d’un referèndum il·legal als quals ell mateix ha renunciat implícitament, en reclamar un de nou organitzat per l’Estat. Un discurs com el d’atacar l’Estat no posa en situació d’aplicar l’article 155, sinó d’emplaçar políticament al president Torra perquè expliqui què vol dir exactament amb aquesta expressió. Si és recórrer a tots els mitjans legals que proporciona la Constitució per aconseguir els seus objectius, serà davant els catalans independentistes als quals excita amb les seves arengues davant els qui haurà d’explicar-se. Però si la resposta és qualsevol altra, llavors deixarà constància que la independència promesa ni és ni ha estat mai la dels somriures.