Messi & Maradona

Tinc una pilota al cap i em a guanyo la vida amb el futbol, així que abraço content i relaxat l’arribada de la Lliga després d’acomiadar amb agraïment i urgència el Mundial. Són tornejos ben diferents, realitats oposades, també per a jugadors antagònics d’un país com l’Argentina. Encara que pertanyen a èpoques diferents, el campionat espanyol ofereix la millor versió de Messi, mentre que el Mundial evoca la figura gegantina de Maradona. A tots dos, sempre distants, els devem alguns dels millors dies en la vida del Camp Nou.

Intento no renegar de Maradona, i encara menys quan sembla que ha de rebentar, inflat d’alcohol, fart de la vida, més justicier que mai des que és conscient que els savis del VAR li podrien haver arrabassat la glòria que va obtenir per aclamació popular a Mèxic 86. Les càmeres el van caricaturitzar fins a donar-lo per mort de tan histriònic com el van veure penjat de la llotja a Moscou. La premsa esportiva es va acarnissar amb la seva decadència alhora que economistes, sociòlegs i filòsofs escrivien sobre la futbolització de la política i el big data.

Associo la Copa del Món amb Maradona per la seva excepcionalitat, la del torneig i la del número 1. La vida de Diego, únic per exagerat i excèntric, es reflecteix en dos moments del Mundial. El del 22 de juny del 1986 a l’estadi Azteca, quan va enganyar amb la immaculada mà de Déu i va regatejar amb els amples peus del dimoni tots els jugadors i ciutadans anglesos que defensaven Shilton, després de la capitulació argentina a les Malvines. I, vuit anys després, el dia en què va ser expulsat per dopatge del Mundial dels Estats Units 1994: “No m'he drogat, m'han tallat les cames”, va dir entre sanglots Diego.

Maradona cridava i es feia sentir, es carregava l’equip a l’esquena i arremetia contra el rival amb els seus botins descordats, reconegut i admirat, rei de l’Argentina. Els companys van assumir que els feia millors, dissimulava les seves mancances, el sabien capaç de portar-los al triomf des de l’adversitat, amb tot en contra o amb ningú a favor, com passava quan liderava l’Albiceleste. Tenia carisma, era autoritari i actuava com un remolí perquè sempre ha opinat excessivament sobre tot el que és humà i diví des de la rebel·lia, ja fos a Buenos Aires, Nàpols, Cuba, Veneçuela o Rússia.

També va ser genial i excèntric a Barcelona. A cap culer se li ha oblidat la gambeta del Bernabéu, quan va trencar per l’entrecuix Juan José, o el gol al petit Maracanã de Belgrad. La seva va ser una carrera de daltabaixos, bogeries i sobresalts, des que va arribar a la seva casa porteña de Pedralbes fins que va marxar de Nàpols després de signar la liquidació a l’oficina Husa de Gaspart a l’aeroport del Prat. Ni tan sols va combatre amb el Madrid, sinó que el seu rival va ser l’Athletic de Clemente. Fins i tot li van diagnosticar una hepatitis i si el van lesionar greument el dia de la Mercè va ser perquè Schuster havia escalfat Goikoetxea.

Davant de tanta discontinuïtat i fatalitat, s’imposava un exercici quotidià únic, com era el d'arribar una hora abans del partit al Camp Nou per veure escalfar Maradona. Fins i tot les promeses blaugrana es reunien al mur de la Masia. No s’havia vist mai cap cartell millor que el que oferia aquell futbolista que havia après a deixar bocabadats els espectadors des que amenitzava l’entretemps dels partits de l’Argentinos Juniors. A ulls barcelonistes, l’única cosa regular en un futbolista insòlit van ser els seus exercicis malabars abans que comencés el partit al Camp Nou. Fins que va arribar Messi.

“Messi és Maradona cada dia”, van convenir Valdano i Segurola. El de Rosario ha convertit l’excepcionalitat en normalitat, una circumstància decisiva per entendre la seva hegemonia a la Lliga amb el Barça. La regularitat no s’estén, però, a la Copa del Món. Acostumats a la seva excel·lència diària, a gols insòlits contra el Getafe o el Saragossa i a actuacions solemnes al Bernabéu, no aconsegueix que l’Argentina governi el món i la seva figura s’empetiteix davant de la tragicomèdia de Diego: “Els argentins ens creiem un munt de coses realment increïbles”, etziba Maradona.

A Leo, que acaba de renunciar momentàniament a l’Albiceleste i alliberar-se de Cristiano, se’l critica al seu país per no ser Maradona ni assemblar-s’hi: se l’acusa de no fer bons els seus companys i de no defensar-los; se li recriminen la docilitat i el silenci, se li retreu la seva quietud, sempre sotmès al destí, sense rebel·lió possible; un pit fred que juga només amb amics, s’amaga al camp, el supera la pressió i no té emoció ni crit, mancat de lideratge, res a veure amb un geni, sempre sol·lícits quan se’ls necessita, com passava amb El Pelusa. Potser resultarà ara que Maradona és un producte genuí de la cultura argentina, i Messi, de l’europea i del Barça.

Encara que parla i viu com algú de Rosario, Messi és al FC Barcelona des dels 12 anys. Ara que ja n’ha fet 31, s’ha format com a jugador en un tipus de futbol molt determinat i específic, un monocultiu del qual li costa sortir, com si li faltés caràcter per afrontar l’adversitat o simplement oficiar com a líder en qualsevol altre equip, fins i tot l’Albiceleste. “Fins a quin punt és responsable que l’Argentina no guanyi el Mundial?”, es pregunten els qui sostenen que és un fora de sèrie que gaudeix d’un balneari al Camp Nou. “Sense Messi”, responen els seus defensors, “l’Argentina ni tan sols jugaria la Copa”.

Les virtuts de Maradona s’utilitzen per assenyalar els defectes de Messi a l’Argentina mentre els atributs de Leo se santifiquen a Barcelona per renegar de Diego. Els seguidors blaugrana retreuen als albicelestes que no sàpiguen gestionar el seu 10 sense adonar-se que el Barça ni tan sols va aconseguir presumir de Maradona. Un dany recíproc que alguns aficionats al futbol combaten en silenci amb imatges dels gols de tots dos i música de Gardel. “El futbol és com el tango. No es pot anar corrents tota l’estona. El futbol té pausa, té ritme, té canvis”, insisteix Menotti.

Messi és el millor solista del món a partir del sofisticat solfeig del Barça, primer capità i el que més trofeus ha guanyat (33), desesperat en qualsevol cas per tornar a guanyar la Champions, que té molt de Mundial. L’ordre, la rutina, la racionalitat, el dia a dia, en definitiva la Lliga, avalen el 10. El descontrol, el fet singular, instantani, l’excepcionalitat de la Copa del Món restitueixen Maradona, fins i tot quan la càmera s’entesta a mostrar que ja és mortal, simplement perquè s’assembla massa a nosaltres, com afirma l’il·lustre matemàtic Adrián Paenza, un bon amic de Diego. Jo prefereixo compartir-los que no pas contraposar-los, gaudir de tots dos, com si en fossin un de sol, el 10.