“Dirigir no és tenir un ego més gran”

S'ha passat els últims mesos promocionant la que va ser la seva òpera prima com a directora, Júlia ist, als Estats Units. Pel camí també ha rodat un curt i els capítols del telefilm La dona del segle —per a TV3 i RTVE— i aquest estiu s'ha enclaustrat per donar forma a la que serà la seva segona pel·lícula com a directora. "Reconec que no era conscient de la vida que té una pel·lícula, no em podia imaginar tant de moviment", explica Elena Martín (Barcelona, 1992), que es pot posar al davant de la càmera, com va fer el 2014 amb Las amigas de Àgata —un llargmetratge dirigit per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen— , o també al davant, perquè a Júlia ist combinava el paper d'actriu com a estudiant d'Erasmus a Berlín i la direcció de tot l'equip. Amb Júlia ist, que va ser el projecte de final de carrera de Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra, li van arribar la popularitat i els primers reconeixements, com la Bisnaga de Plata a la millor pel·lícula al festival de Màlaga del 2017.

Confessa que l'enamorament pel cinema ha estat progressiu: "A casa miràvem molt de cinema. Anàvem a Video Instan els divendres i llogàvem tres pel·lícules per al cap de setmana". I abans, de nena, entrevistava els seus cosins i els gravava amb una càmera. No obstant això, va arribar a la interpretació a través del teatre amb un objectiu doble: vèncer la timidesa i propiciar cert esperit competitiu. "Els meus pares em van apuntar a cursos d'interpretació als 13 anys a l'escola Eòlia, que era al costat de casa", explica per admetre que li va interessar de seguida perquè, en el fons, "era bastant showoman tot i que em feia por el públic". El problema —o no— era que li agradava la interpretació, però també l'arquitectura, la medicina, la política... "M'agradava estudiar i crec que hauria pogut fer qualsevol carrera", opina. Els idiomes ja els tenia i dominava l'alemany, l'anglès i el francès: "Es veu que vaig començar a parlar quan tenia un any i els meus pares van pensar que tindria facilitat pels idiomes i em van apuntar a l'escola suïssa de Barcelona".

Inquieta, a segon de carrera ja va començar a fer videoclips i publicitat i amb altres companys de curs van muntar una petita productora. "Crec que de seguida vaig tenir clar que dirigiria la meva energia cap a la direcció, tot i que m'hagi posat a l'altre costat de la càmera, una cosa que per a mi és gairebé terapèutica". Júlia ist va ser pensada i realitzada amb els que havien estat els seus companys de carrera. "El cinema és un treball d'equip. A la universitat se segueix venerant la figura del director/geni. Sembla que no dirigeixes realment bé si no has cridat a un parell de persones. Crec que aquesta idea està canviant. Per descomptat, jo vull seguir treballant com ho he fet fins ara. Hi ha moltes formes de lideratge i la direcció tampoc és tenir un ego més gran que la resta de l'equip", compte. Encara que reconeix que en la seva etapa d'estudiant sí que va sucumbir a deixar clara la seva autoritat —"a l'estil masculí", matisa— per imposar-se en la direcció de curts.

Más información

“Per mi, es poden quedar totes les estrelles Michelin”

“Vaig estar a l’Antàrtida abans que a França”

Aquesta jove directora forma part del minso 9% de la quota del cinema català fet per dones el 2017 i està convençuda que el desequilibri entre gèneres en la indústria del cinema —i en la vida, en general— només es podrà vèncer quan les coses canviïn des de baix: "El factor decisiu és l'educació". Fins ara ha estat dirigida en cinema per dones —Meritxell Colell, les quatre directores de Las amigas de Àgata, Irene Morai i ella mateixa—, però apunta que és una cosa que ha passat no per raó de gènere, sinó més aviat per un moment social i una generació determinada: "El que passa és que s'està feminitzant la societat en general". Se sent molt propera a altres directores, com Carla Simón o Mar Coll, i també a Carlos Marqués-Marcet. Fins que la desigualtat entre gèneres no se superi des de baix, Martín és favorable a les quotes per garantir més visibilitat del cinema femení.

A aquesta jove directora li interessen molt els conflictes emocionals i el comportament humà i per això creu que el seu futur com a directora de cinema anirà per aquí: "La veritat és que no em veig fent una pel·lícula d'acció". I acostumada, fins ara, a projectes amb pressupostos ajustats —Júlia ist no va passar dels 50.000 euros en el procés total— tampoc es veu amb una pel·lícula amb recursos importants: "Entenc que es pot perdre autenticitat perquè si hi intervé molta gent no hi estan tan implicats". Afirma que li agraden els processos i projectes no professionalitzats: "Estic a favor que la gent estigui en una zona d'inseguretat i de descoberta. Almenys, ara com ara, no m'interessen súper especialistes, prefereixo seguir amb el meu equip i l'experimentació". Unes noves maneres de fer cinema i de produir-lo que situen pel·lícules com l'òpera prima de Martín o Estiu 1993, de Clara Simón, com a propostes que són a mig camí entre el cinema d'autor i el comercial: "Pot ser interessant que es trobi una fórmula que facin de vincle entre un cinema i l'altre".

Martín tampoc cenyeix el seu futur exclusivament al cinema i té la intenció de seguir endavant amb altres projectes, com els que fa en el col·lectiu artístic VVAA –acrònim de varios artistas, varios amigos– que alterna videoclips, performances i obres de teatre contemporani.