Cabdill a Brussel·les

L’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont va convocar aquesta mateixa setmana una roda de premsa a Brussel·les per exigir al Govern de Pedro Sánchez que passi de les paraules als fets en el seu tracte amb els qui defensen la independència de Catalunya. El contingut de les declaracions de l’expresident té menys importància que el lloc on pretén col·locar-se ell mateix per fer-les, perquè a Puigdemont li manca tanta legitimitat política com autoritat moral per plantejar exigències a ningú. Adjudicar-se la representació de Catalunya a través d’un simple espectacle mediàtic revela, sens dubte, la vocació d’un cabdill. Però suposa, a més, una humiliació per a les institucions democràtiques de Catalunya i per als correligionaris que el van seguir en la seva insensata aventura de govern, i que avui estan empresonats.

La deshonrosa submissió d’un president de la Generalitat triat pel Parlament a la gesticulació de Puigdemont davant les càmeres només sembla comprensible en algú com Quim Torra, que ha donat mostres repetides d’estar disposat a sacrificar la dignitat institucional del seu càrrec. Per contra, els qui es troben a la presó per haver acompanyat Puigdemont en la seva violació de l’ordre constitucional no es mereixen que aquest intenti explotar a favor seu el calvari judicial que els espera. Fins i tot una inquietant figura política com la del cabdill té les seves regles, i la primera de totes és no desempallegar-se mitjançant argúcies de córrer la mateixa sort que els qui el van obeir. Com a pròfug que ha burlat la justícia fins ara, Puigdemont està en condicions de jactar-se de poder trepitjar demà mateix terreny català que està sota la sobirania de França, país que, per cert, prendrà nota d’aquesta confessió d’irredemptisme. Com a aspirant a cabdill, no obstant això, no pot convertir en aliment del culte a la seva persona la immoral explotació política del patiment dels col·laboradors als quals ha abandonat.

L’estratègia que Puigdemont va fixar a Brussel·les sembla consistir a sotmetre el Govern central al xantatge o bé d’acceptar els resultats del suposat referèndum que ell va organitzar d’amagat, o bé convocar un de nou pactat amb l’Estat. La solemnitat del desafiament no pot ocultar que, en realitat, es tracta d’una declaració d’impotència. Si Puigdemont té tanta fe que els ciutadans de Catalunya van expressar la seva voluntat d’independència l’1-O, la seva obligació és donar compliment a aquesta voluntat, no utilitzar-la per negociar amb el Govern central a través d’un president al qual tracta com un titella. Amb tot, el rerefons real de l’espectacle que Puigdemont va oferir a Brussel·les és diferent del tenor exprés de les seves declaracions. La cruïlla davant la qual es troba el secessionisme no es resumeix en independència sí o independència no, sinó en unilateralitat sí o unilateralitat no. I això és així perquè sectors cada vegada més amplis de l’independentisme han pres consciència que actuar unilateralment és contrari al principi democràtic, ja que no tenen majoria social per fer-ho.

Només Puigdemont i els seus lleials semblen ignorar que el principi democràtic preval, també, sobre la voluntat del cabdill.