Gemma Brió: “No hem tingut compassió de Calderón de la Barca!”

“Postveritat és un terme nou que fa referència a la demagògia, a la manipulació informativa, a certes imposicions que, a més, a través de les xarxes socials, es multipliquen exponencialment fins a crear realitats indiscutibles”, explica Gemma Brió, autora i protagonista de ¿La vida es sueño? o #gwenismürfila, que podem veure en la sessió Off de la Villarroel fins al 4 d'agost. “No es verifica ni es confirma res. Res que encaixi en la manera de pensar que se'ns ha inculcat es posa en dubte. Així es crea i es va alimentant el discurs populista”.

Sobre aquest tema, tan actual, tan de moda, tan retuitejat, la companyia Les Llibertàries es va plantejar construir el seu segon muntatge (després de l'aplaudit i premiat Llibert) fa més d'un any i mig. I d'aquí a La vida es sueño, encara que pugui semblar absurd, només hi havia un pas: “De seguida se'ns va aparèixer el Segismundo, a la seva torre, reclòs, enganyat, vivint la seva realitat, la que li van ensenyar”, explica Brió, protagonista, amb Tàtels Pérez i el tècnic-actor Enric Alarcón, i coautora de l'obra amb Norbert Martínez, que també la dirigeix. “El Segismundo viu en una bombolla”, segueix dient l'actriu. Una bombolla similar a la que crea al voltant nostre aquesta postveritat.

L'obra ens parla de dues noies que han quedat per assajar La vida es sueño i n'esperen una tercera (la cantant Mar Orfila, Mürfila, tercera integrant de Les Llibertàries), que, sense avisar, no es presenta. “Les ties s'inventen una història sobre la marxa”, explica planerament Brió. I assagen, es capbussen en les xarxes socials per seguir el rastre de la seva amiga fins a arribar al lloc més insospitat: un paradís als Estats Units, desconnectat totalment de la bombolla postveritable, per la simple raó que allà no hi ha cobertura ni wifi.

A partir d'aquí, les protagonistes despleguen sobre l'escenari els recursos més variats: es desdoblen en diferents personatges que es creuen, apareixen i desapareixen, n'imiten d'altres... sense arribar a confondre en cap moment l'espectador. Però, a més, reciten Calderón. Poca broma. “No hem tingut compassió amb Calderón de la Barca!”, diu, divertida, Brió. Des del més absolut respecte al text del dramaturg del segle XVII, Brió i Norbert Martínez s'han atrevit a escriure en vers: “Hem d'actualitzar-lo sense descontextualitzar-lo”, explica l'autora, “i, sobretot, fer quadrar la trama amb la nostra obra”.

Així es combinen realitats de la manera més absurda i genial, fins al punt de veure el miserable i infeliç Segismundo al·lucinar en contemplar una aparició que li explica qui és Basilio, el seu pare, rei de Polònia i, alhora, ídol de masses, un Trump qualsevol, per exemple, en un món actual. L'aparició, un dels moments estel·lars de l'obra, no és més que un youtuber taxista, carregat de seguidors, de likes i d'interessos descarats. "Hem buscat a la xarxa aquest tipus d'influencers polítics i gairebé tots es corresponen amb gent molt cutre, normalment homes, amb molts seguidors... i que dicten sentència carregant-se tothom", diu Brió.

Un altre dels grans contrastos que ens ofereix l'obra té a veure amb la música i el cinema. “Quina gran mentida i quin gran somni, el cinema americà!”, exclama la dramaturga. Hi apareixen Encuentros en la tercera fase, E.T., Thelma & Louise... referències a realitats llunyanes, a il·lusions impossibles, a bombolles paral·leles. Tot aquest caos aparent, que es digereix molt bé, està amanit amb molt d'humor. "No renunciem mai a l'humor", proclama Brió, que recorda que en la tràgica Llibert (sobre la pèrdua d'un fill) també hi havia espai per a l'humor. "És un instrument potentíssim de crítica social", sentencia.