Primera Guerra Mundial ‘a la catalana’

“Conmoción mundial: ha estallado la guerra”; “Moment d’angoixa: la guerra europea és un fet”, recullen les portades d’El Correo Catalán i El Poble Català, ambdues a terra, a prop del cafè, on els tertulians estan dividits en tres bàndols: els aliadòfils (amb majoria, amb les cares de Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Santiago Rusiñol, Pere Coromines, Claudi Ametlla i Prudenci Bertrana…), els germanòfils (Manuel de Montoliu, Faustí Ballbé…) i els neutrals (Eugeni d’Ors, Francesc Cambó…), amb les taules guixades amb els seus arguments a favor i en contra… Podria ser la imatge real d’un carrer i d’un local públic de Catalunya entre el 1914 i el 1918, però són dos aconseguits i suggeridors àmbits de la notable exposició Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra, que fins al 18 de novembre acull el Museu d’Història de Catalunya.

Espanya era oficialment neutral, però impossible que la calor de les flames (“Se’ns presentava evidentíssim que Europa s’havia encès pels quatre costats. Teníem les flames a la frontera”, deixa escrit a les seves memòries Josep Maria de Sagarra, la qual cosa dona motiu al títol) no deixés ambient per caldejar, tant en l’àmbit econòmic com en el polític o en el popular. Potser per això, la mostra arrenca amb les imatges que es conserven de l’espectacular Museu de la Guerra que el 13 de febrer del 1916 es va instal·lar al Tibidabo, reproduint trinxeres amb soldats, un hospital de campanya o el famós canó alemany Gran Berta (en cartró), al que es podia accedir per 50 cèntims de l’època. Però és que es tanca recollint pel cap baix 31 canvis en el nomenclàtor de pobles i ciutats de Catalunya: paradigmàtic el del Vendrell, on una moció proposava que el president dels EUA, Wilson (veritable estrella de la llista de carrers per la seva defensa de les nacions sense Estat), juntament amb el francès general Joffre (vencedor al Marne i nascut a la Catalunya del Nord) fos declarat “ciutadà d’honor de Catalunya a tota la comarca”.

“L’impacte del conflicte bèl·lic en l’opinió pública i en la vida quotidiana va ser més gran que no s’ha constatat fins ara i, especialment, a partir del 1916”, llancen els comissaris de la mostra, els historiadors de la Universitat de Girona, Francesc Montero i Maximiliano Fuentes. Tan rica en documentació com cartesiana, l’exposició mostra que Catalunya i Espanya patien situacions homologables als vaivens d’altres països neutrals i d’Europa mateixa: si el conflicte mundial era conseqüència de l’esfondrament i les tensions del vell model socioeconòmic i polític que es va plasmar a la guerra francoprussiana, la península vivia l’inici de la crisi de la Restauració, sacsejada pels problemes amb les colònies del nord de l’Àfrica: la conferència Vieja y nueva política, d’Ortega y Gasset, o el discurs autògraf de Prat de la Riba, juntament amb l’esborrany de l’abril del 1914 de creació de la Mancomunitat, són documents de l’exposició que il·lustren els canvis. Entre les perles d’aquesta primera part sobresurt la llista dels diaris denunciats per la Fiscalia de l’Audiència de Madrid per vulnerar la neutralitat, uns “atacs” per ficar-se amb “l’emperador de Rússia” o “la nació alemanya”, aquests últims els més abundants.

La situació econòmica també era xocant: les possibilitats de vendre a tots dos contendents prometia abundosos beneficis, especialment per a la indústria tèxtil, fins a l’extrem que “es va ressuscitar l’antic teler de mà, que s’havia arraconat”, escriu Pedro Gual Villalbí a les seves Memorias de un industrial de nuestro tiempo davant la pluja de comandes. Però el revers de la moneda estava més concorregut: la gent canviava els diners per plata, un valor més segur; les matèries primeres es van encarir o van desaparèixer (les cambres agràries, des de l’Agullana a Arenys de Mar, es queixaven al Govern davant la falta de sofre, per exemple) i les fronteres es van tancar: “No sortia ni un tap a l’estranger. No hi havia feina”, escriu Josep Pla sobre la indústria del suro del seu Empordà natal. La inflació va fer la resta.

On no es mirava això de la crisi era als casinos, cabarets i teatres que, especialment seguint la línia del Paral·lel, van proliferar a partir del 1916 a Barcelona, de cop capital de l’espionatge i el contraban, i que va acollir personatges com la mateixa Mata Hari, Pilar Millán Astray (germana del futur creador de La Legión i a la qual els alemanys pagaven l’esfereïdora xifra de 1.000 pessetes de l’època per document) o el tristament cèlebre comissari Bravo-Portillo, que va espiar també per als alemanys i després es va significar salvatgement en la repressió contra els treballadors. Tot en un context on cada vegada era més descarada la propaganda, com donen fe les capçaleres Los Aliados, Germania o El Heraldo Germánico.

La mostra no defuig el mite de la participació catalana a la Gran Guerra. “Que participessin 12.000 catalans no és veritat: això ho van dir els mateixos francesos en comptar els seus compatriotes del Rosselló i es va aprofitar aquí; en realitat hi va haver entre 400 i 800 voluntaris catalans”, fixen els comissaris Montero i Fuentes. La xifra calia emmarcar-la en el procés d’internacionalització de la causa independentista catalana, a esclat del conflicte mundial, que va tenir el seu cap més actiu i visible en Joan Solé i Pla, líder de la Unió Catalanista i futur diputat d’ERC el 1932. Aquest àmbit està presidit per una estelada que podria haver onejat a la batalla de Verdun, la part blavosa de la qual està fixada a la senyera amb gafets “perquè es pogués treure quan s’aconseguís la independència”, citen els comissaris.

Una altra de les grans aportacions de l’exposició és a l’apartat dedicat a la consolidació de la figura dels corresponsals de guerra que els diaris catalans van enviar al front: en un treball inèdit, una pantalla tàctil permet entrellaçar capçaleres i reporters distingits (Gaziel, Eugeni Xammar, Romà Jori, Claudi Ametlla…). En unes imatges del novembre del 1917 es veu, d’una expedició de periodistes espanyols a Reims i al capdavant de Verdun, a un Manuel Azaña amb un notable mostatxo i més fornit, allunyat de la fragilitat que desprendrà com a president republicà 20 anys després.

Repuntada per petits ginys que haurien construït els mateixos voluntaris catalans amb casquets de bala, o utensilis diversos que van des de màquines fotogràfiques i un minidiccionari alemany-anglès (del voluntari català i periodista Frederic Pujulà) a un dels primers aparells de rajos X per a hospitals de campanya, la simulació de l’ambient d’una trinxera (on hi ha una hèlix real d’un avió alemany), les col·leccions de cromos de l’època o fins i tot fragments de noticiaris que s’emetien als cinemes, la mostra tanca amb imatges d’eufòria després de l’Armistici, ja a París o a Palamós. I queda la memòria històrica. De Sant Feliu de Guíxols els comissaris han recuperat un fragment d’una placa de marbre del 1918, on encara es pot llegir: “…el triomf definitiu del dret damunt la força”. Així, si més no, es va veure la Primera Guerra Mundial des de Catalunya.