Crònica d’una no-sessió

La Crida Nacional per la República està resultant més aviat un xivarri irritant per als timpans d’Esquerra. L’operació, aquesta setmana, de Carles Puigdemont i els seus fidels per acollir/abastar/abduir tot l’independentisme ha estat rebuda pels d’Oriol Junqueras com si arribessin els cunyats amb les maletes, el gos i el transistor a instal·lar-se a casa tot el mes d’agost. Bé, tingueu en compte que aquest nou capítol del llibre anomenat Dels noms de Crist i de Convergència amenaça, per tercera vegada, a engegar a rodar els somnis d’Esquerra de guanyar un dia les eleccions catalanes. La primera va ser el gol d’Artur Mas a Junqueras, quan va forçar la llista Junts pel Sí per evitar el seu propi enfonsament. I la segona, l’avançament per la dreta de Puigdemont en l’esprint patriòtic del 21-D.

L’emprenyada s’ha anat trampejant aquestes últimes setmanes, però s’ha acabat desbordant com una bufeta a la qual se li exigeix massa retenció: a raig i amb dolor. “No hi pot haver diputats de primera i de segona”, proclama el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, als passadissos del Parlamentç; es refereix a l’intent de Junts per Catalunya d’evitar que Carles Puigdemont sigui substituït com a parlamentari com els polítics presos, entre els quals hi ha Oriol Junqueras.

Però tot plegat no queda aquí: com a la plaça novaiorquesa de West Side Story, Sabrià a una banda i, a tot just deu passos, Albert Batet –portaveu de Junts per Catalunya– s’acusen de mentir. Falta la música de Leonard Bernstein i la coreografia, però les navalles sí que hi són. Els periodistes s’arremolinen al voltant d’un i de l’altre com en una comparsa de cors i danses, o un grup de diabètics àvids d’insulina. En aquests moments ja sabem que la sessió plenària del dia ha mort abans de néixer, perquè la proposta del president Roger Torrent sobre la substitució de diputats processats no ha estat aprovada pels membres de la Mesa. I que el no ha vingut de Ciutadans i de Junts per Catalunya. Els dos grups que més necessiten l’onatge per surfejar.

És a dir, que si us imaginàveu que la legislatura parlamentària catalana tendia a la normalitat, sento dir-vos que anàveu desencaminats. Crec que fins ara al catàleg d’innovacions parlamentàries no hi constava el ple interruptus, el que arrenca però es queda a mitges. Deixa força insatisfet, la veritat, tot i que també té el seu costat bo: permet la convivència interpersonal i fins i tot interideològica, dins d’un ordre. Mentre els membres de la Mesa, tancats en un trist despatx, es clavaven garrotades, segurament en sentit figurat, a la sala de plens es fomentava la xerrada amigable i somrient i fins i tot la conyeta, alguns acabaven de concretar on farien el sopar d’empresa i d’altres feien el tafaner sobre amistats sobtades i apassionades.

A la sala de premsa s’acumulen papers informatius sobre el ple, molts dels quals s’han convertit de sobte en una narració fictícia. N’hi ha un que em crida especialment l’atenció. Diu: “Dilluns comença la Setmana del Parlament Universitari, en la qual 200 estudiants emularan la tasca dels diputats, lletrats, periodistes i lingüistes”. Dels lingüistes, no ho sé, però si han d’emular la resta, van ben servits.