PSC: 40 anys molt intensos

Aquest cap de setmana, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) fa 40 anys. El 15 i 16 de juliol de 1978 va néixer a Barcelona un partit imprescindible per entendre la transició democràtica i la història recent de Catalunya. Gairebé ningú qüestiona l’aportació que han fet en aquest temps els socialistes, juntament amb l’històric PSUC, en defensa de la llengua catalana i l’autogovern, la transformació de les ciutats de Catalunya des dels ajuntaments i el manteniment de la cohesió social, per fer realitat el lema d’“un sol poble” i facilitar la integració dels “altres catalans” que relatà Paco Candel.

L’actual PSC va ser el resultat de la fusió de tres formacions: el PSC Congrés, majoritari i catalanista de Joan Reventós, Narcís Serra o Pasqual Maragall; el PSC Reagrupament, més conservador, que escollí com a líder Josep Pallach, fill d’una família de pagesos, i que després liderà Josep Verde i Aldea; i la Federació Socialista Catalana del PSOE, alineada amb posicions més espanyolistes i amb Josep Maria Triginer com un dels seus líders més destacats. Només el procés independentista dels darrers anys ha estat capaç de trencar aquella aliança entre les famílies del socialisme català, mentre l’acord històric amb el socialisme espanyol ha pogut resistir aquest i d’altres envits.

Cap altre partit català no ha assolit les quotes de poder que van tenir els socialistes durant uns anys, amb totes les institucions importants de tots els nivells a les seves mans: Govern, Generalitat, Diputacions, els Ajuntaments de les principals ciutats i fins i tot la presidència del Parlament Europeu. Al mateix temps, és difícil trobar un partit que hagi experimentat una caiguda tan considerable en representativitat i suport electoral, fins al punt que l’administració més important que ara governa el PSC és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, però, ha donat aire a un partit que havia quedat situat gairebé en la irrellevància política, amb un votant que envelleix progressivament, sense estudis superiors, castellanoparlant i veí de l’àrea metropolitana. Res a veure amb el votant transversal que captivà Pasqual Maragall, quan el PSC era el PSC.

QUADERN ha reunit tres socialistes molt joves que representen l’antítesi del perfil del seu votant. Tots hi militen des dels 18 anys, en tenen menys de 30 i admeten sense embuts que poden semblar una mica friquis pels temps que corren. Són la lleidatana Maria Messegué, el barceloní Enric López i la tarragonina Lucía López. És un diàleg sobre el sentit que té avui militar al PSC, sobre el futur de la socialdemocràcia i la situació catalana i espanyola, però també per mirar enrere, a la història que han sentit dels seus pares, i imaginar el seu futur, que serà el d’aquesta societat.

Maria Messegué, de 25 anys, explica que es va fer socialista “d’una manera singular”, quan Teresa Cunillera, delegada del Govern a Catalunya i nascuda com ella a Belloch d’Urgell, l’hi va “suggerir”. Va acabar el grau de Dret i ara oposita al cos superior de la Generalitat. Enric López, també de 25 i veí de Nou Barris, diu que ho va fer el 2011, “quan tot anava malament”. És a dir, quan havien perdut el Govern i la Generalitat. Llicenciat en Ciències Polítiques, és assessor del grup socialista al Parlament. Lucía López, de 27, és regidora de la Canonja, un petit municipi que es va segregar de Tarragona el 2010, i relata que es va fer el carnet “per conviccions i per tradició familiar”.

“Jo dic amb molt d’orgull que soc socialista, però és evident que moltes vegades, a taula, amb els amics, estàs sola”, explica. “Sí, és cert que et sents un friqui. A la universitat érem 180 i només hi havia cinc socialistes. Tres érem companys de la JSC i els altres dos no ho deien”, recorda l’Enric. “La majoria dels meus amics són del PDeCAT o d’Esquerra, i de vegades és una mica difícil relacionar-nos”, admet la Maria.

Coincideixen que la tardor passada, amb el referèndum i la declaració d’independència, ho van passar malament. “Et titllen de traïdor, que no ets un bon català, i d’aquí es passa als atacs a les nostres seus”, diu l’Enric. “La tensió la vaig notar a la feina el 2 d’octubre”, diu la Lucía, que treballa de recepcionista al Patronat Municipal d’Esports de Tarragona. “M’ha insultat a les xarxes gent que no conec de res pel simple fet de penjar una foto d’una executiva”, precisa la Maria.

Malgrat la crisi que travessa la socialdemocràcia europea, creuen que segueix tenint sentit ser socialista. “Quina és l’alternativa? Deixar pas a la dreta? No. Les alternatives populistes que veiem a Europa no ens agraden”, es justifica l’Enric. La realitat, però, és que els partits socialistes estan gairebé desapareguts, i quan governen acostumen a passar de la moqueta del poder a l’ostracisme, com a França, Itàlia o Espanya.

“Hem de tornar al carrer, parlar amb la gent i solucionar els problemes que tenen”, recepta la Maria com a solució. “S’ha d’aprendre dels errors i dels darrers anys que vam governar els socialistes. Ja no valen les excuses”, diu l’Enric. Tots tres es mostren feliços que el PSC digués no a Mariano Rajoy i que el temps els hagi acabat de donar la raó, malgrat la fractura que es va obrir amb el PSOE. “Van cometre un error amb l’abstenció. La socialdemocràcia ha de girar a l’esquerra i recuperar el vot perdut que està guanyant el populisme per l’espai que hem deixat nosaltres”, diu la Maria.

Tots tres defensen sense fissures els plantejaments del PSC, ningú fa cap objecció, ni tan sols pel suport a l’aplicació de l’article 155. “T’agrada que suspenguin l’autonomia de Catalunya? No. T’agrada que el Parlament declari la independència? Tampoc, però una cosa és conseqüència directa de l’altra i el 155 el van provocar els independentistes”, diu Enric López. “A cap Estat normal hauria passat el que va passar aquí el 6 i 7 de setembre”, afegeix Maria Messegué, en referència a les jornades del Parlament on es van vulnerar els drets de l’oposició amb l’aprovació de la llei del referèndum i de fundació de la República catalana. “El 155 no s’ha notat a peu de carrer”, opina la Lucía.

L’Enric va més enllà. “A Nou Barris es va votar massivament Ciutadans a les darreres eleccions perquè la gent va viure com un atac frontal a la seva identitat la declaració d’independència. Es parla molt del llaç groc i la solidaritat amb els presos, però les famílies treballadores de Badia del Vallès també es van sentir amenaçades, pensaven que perdien la nacionalitat”.

Des de ben petits a casa han sentit les històries dels avis o besavis que tenien carnets del PSOE de la República, o dels mítings de l’inici de la democràcia. 40 anys de PSC han donat per a molt, però tenen clar quin líder guardaran sempre en el record. “Pasqual Maragall. Va transformar Barcelona i la va posar al món. És un exemple de bona feina i de molts errors que com a partit hem pogut fer”, diu l’Enric per referir-se al divorci abrupte amb la direcció del PSC. “La sortida no es va fer de la millor manera. Crec que és molt dur tenir un expresident que ja no formi part del partit”, explica l’Enric.

L’últim Palau Sant Jordi que van omplir els socialistes catalans va ser el míting de final de campanya de les generals del 2008. La Lucía hi va anar amb els pares, i quan mira aquelles fotos pensa que hi era. La Maria, per contra, no pot oblidar el míting de José Luis Rodríguez Zapatero a Lleida en defensa de l’Estatut, “amb un pavelló ple a vessar”.

“Com ha passat el temps! Com han volat els anys! Quants somnis de jovent pels carres s’han perdut!”, cantaria Joan Manuel Serrat, aquell que també recordava a les seves cançons que feia 20 anys que tenia 20 anys. Com el PSC.