El moment de recuperar Espanya

El divendres el Parlament va aprovar una moció que reiterava els objectius polítics de desconnexió declarats després del 9-N, una moció que per la CUP és un mandat al Govern, però que, una altra vegada, per ERC i JxC és només una declaració simbòlica. Aquests dos partits estan sumits, especialment des de la investidura de Quim Torra, en una espècie de bipolaritat política caracteritzada per exercir l'autonomisme paral·lelament a la reivindicació de la unilateralitat i la república (non nata).

Continuar estirant del fil del que mai va succeir només serveix per mantenir la tensió entre catalans i poca cosa més. Al president Torra, i al comandant en cap Puigdemont, el desafiament aparentment simbòlic al Govern i a l’Estat pot acabar convertint-se-li en un bumerang: part de la ciutadania de Catalunya que fins ara donava suport al processisme pot acabar assumint que la independència no és gaire a la vora (ara és més lluny que mai gràcies a l'aposta temerària dels seus líders), que Espanya no és Turquia i que les seves necessitats bàsiques fa mesos que estan aparcades (també abans del 155).

Mentre la sínia de l'independentisme continua girant sobre si mateixa, el Govern de Sánchez pot desmuntar algunes de les il·lusions polítiques del processisme cosa que pot portar a desmobilitzar (potser ho estigui fent ja) part dels seus votants. Recordem que els blocs independentista i no independentista al Parlament de Catalunya no s'han mogut en els últims anys, és a dir, hi ha més polarització en els blocs, però no hi ha transvasaments substancials entre ells. A més a més, com expliquen Juan Rodríguez i Astrid Barrio en els seus treballs, assistim a una competició continuada entre ERC i les diferents versions de Convergència per veure qui lidera l'independentisme a Catalunya i, per tant, qui la governa. El simbolisme independentista reflecteix la pugna entre dos partits polítics pel poder, ni més ni menys. La unilateralitat ha quedat desmantellada, i ells ho saben. Ara es tracta de mantenir el lideratge del bloc. La traïció al procés genera encara massa vertigen, encara que, en la pràctica, la Generalitat hagi tornat a l'autonomisme.

En aquest context, el nou Govern té l'oportunitat de visualitzar que Espanya és un país democràtic, amb imperfeccions sens dubte, però democràtic al cap i a la fi. Un Estat de Dret de la Unió Europea que, segons diferents índexs internacionals, compleix amb els estàndards de democràcia. També en matèria de respecte dels drets humans Espanya es manté per sobre de la mitjana. I no es tracta de complaença, però sí de col·locar cada cosa al seu lloc perquè, resulta cada vegada més evident, que el procés i les seves maneres entronquen amb un moviment molt més ampli i global de desacreditació democràtica.

Per contra, a l'altre costat es continua parlant del mandat de l'1 d'octubre, quan tots els agents polítics implicats han reconegut la seva falta de validesa jurídica. L’1-O no es va fer cap referèndum perquè mai es van complir les regles necessàries per considerar-lo com a tal: la primera, que s'adeqüés a l'ordenament vigent. Per molt que s'insisteixi, Catalunya no té avui dret a l'autodeterminació. Una altra cosa és que hagi de trobar-se una resposta política a la voluntat sostinguda en el temps de dos milions de persones que diuen que se’n volen anar. La resposta podria haver estat un referèndum (pactat i no vinculant) com a exercici d'una voluntat política institucional, no com a exercici d'un dret preexistent. Per tot això, a l'octubre no es va celebrar un referèndum. Per aquest motiu sigui incomprensible la desproporcionada resposta policial d’aquella jornada.

Durant aquests dies s'evidencia com el Govern de Rajoy es va convertir per als grups independentistes en un aliat inesperat però molt potent. Un Govern que es va inhibir de fer política en favor dels jutges i tribunals, fent un flac favor al sistema institucional. Però un Govern, al cap i a la fi, un més. És el moment d'insistir que el PP i el seu últim govern no són Espanya ni la seva Constitució. Molts independentistes no deixaran de ser-ho, estan en el seu dret. No obstant això, una part de la ciutadania catalana, que, davant l'abúlia política i els excessos jurídics de Rajoy, va virar cap a les il·lusionants, però falses, promeses processistes, podria tornar considerar el projecte de convivència espanyol com una aposta de futur sòlida. Per a això és necessari oferir una proposta de convivència renovada, més enllà de la tolerància mútua, que torni a il·lusionar catalans i catalanes, que els permeti viure la seva identitat, sempre complexa i múltiple, sense renúncies. Senyors presidents, és a les seves mans.

Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.