Del màrtir de la Seat al professor d’anglès anònim

El període entre l’última dècada de la dictadura i el 1982, l’any de la victòria electoral del PSOE, va deixar centenars de morts pels abusos o la negligència policial. Les víctimes amb un rerefons polític han estat reivindicades des de partits i sindicats, però en la majoria de casos són noms que la ciutadania desconeix. Aquest desconeixement encara és més gran en els casos de les morts de persones que no formaven part de moviments polítics.

Vides truncades, el llibre de David Ballester, historiador del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) de la UAB, investiga 20 homicidis que retraten els diferents tipus de decessos causats per les forces de seguretat o per grups d’ultradreta protegits per policies. D’aquests 20 casos escollits per Ballester, només set eren militants de forces polítiques.

El primer cas que radiografia Vides truncades no és una víctima oblidada, malgrat el desconeixement d’aquest per part del gran públic: es tracta d’Antonio Ruiz Villalba, soldador de la SEAT abatut amb vuit trets durant l’ocupació per part dels empleats de l’antiga fàbrica de la Zona Franca l’octubre del 1971. La plantilla de SEAT va ocupar les instal·lacions per exigir la readmissió de sis companys acomiadats pel fet de ser membres de l’aleshores il·legal Comissions Obreres. El desallotjament de la planta es va cometre amb una brutalitat extraordinària, amb la intervenció de la policia armada i d’unitats a cavall. Precisament Ruiz Villalba va ser abatut per les armes d’agents a cavall. El Dia del Treballador de la SEAT recorda els fets en què va ser mort. L’altra víctima mortal ocasionada en protestes laborals que exposa Ballester és la de Manuel Fernández Márquez, muntador de la constructora COPISA, empleat el 1973 en l’ampliació de la central tèrmica del Besòs. Les protestes per la millora de les condicions laborals van desembocar l’abril del 1973 en una batalla campal en què oficialment agents de la policia armada van haver de disparar a l’aire, trets que van provocar un ferit greu i la mort de Fernández Márquez. Badalona li va dedicar un carrer el 1991.

Ballester també analitza la mort de Cipriano Martos després de ser torturat durant la seva detenció el 1973 a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus. La història d’aquest militant del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) era àmpliament ignorada fins que el periodista Roger Mateos ha publicat aquesta primavera Caso Cipriano Martos. El llibre és un reportatge exhaustiu sobre les circumstàncies de l’homicidi de Martos, però també de com era la seva vida com a militant d’un partit clandestí. La imatge més desoladora de l’oblit i la manca de reparació que han sofert noms com el de Martos és el monument a ell dedicat que Mateos mostra al llibre, un petit monòlit de totxos, aixecat el 1979 al barri de Sabadell on Martos va viure, un record tan discret que passa desapercebut, com si fos un objecte del mobiliari urbà abandonat.

Entre els caiguts per la violència policial que descriu Ballester també hi ha persones que no tenien cap implicació política, amb finals tràgics i alhora absurds. És el cas de David Wilson, un anònim professor d’una acadèmia d’anglès que durant la vaga general del febrer del 1976 a Sabadell va rebre l’impacte d’una bala de goma a la cara mentre tancava les finestres de la seva aula. També va ser especialment cruel l’homicidi del manresà Roque Peralta Sánchez per un tret d’un guàrdia civil, durant uns aldarulls a la festa major de Súria del 1977, o la mort, també per una bala, del francès Jean Michel Clabecq el 1980 a Sant Esteve d’en Bas durant una presumpta discussió amb la Guàrdia Civil mai esclarida.

Fins i tot la Diada del 1977, recordada com una jornada festiva, va tenir la seva cara fosca quan va caure la nit. Els aldarulls a Ciutat Vella van ser especialment violents, entre l’acció de la policia, d’alteradors sota les ordres de la policia i de grups radicals d’esquerres. Ballester recull exemples dels excessos policials d’aquell 11 de setembre i en concret explica la mort de Gustavo Frecher Solana, un gallec que ni tan sols va participar en les manifestacions però que va sofrir ferides fatals per l’impacte d’una bala de goma. La Diada del 1978 va deixar un altre mort per arma de foc de la policia nacional, el jove de 16 anys Gustau Muñoz de Bustillo.