Girant fulls

Els qui repeteixen que a Espanya no passa mai res estan superats. No ha transcorregut ni tan sols un mes des de la caiguda del Govern Rajoy i ja tot sembla d’allò més normal. Fins i tot ell ha buscat al bagul dels records la seva normalitat professional recuperant la plaça de registrador de la propietat. Enrere han quedat la seva dilatada carrera política plena de càrrecs, la seva acta de diputat i un partit immers en un procés de primàries inèdit en la dreta espanyola. En la seva intimitat i en homenatge a María Dolores Pradera podria entonar "que gano con decir que un hombre cambió mi suerte, se burlarán de mí; que nadie sepa mi sufrir".

És com si aquests escassos 30 dies haguessin deixat només un vague impacte d’aquella sacsejada política que va donar un respir, va insuflar nous ànims i va marcar un moment imprescindible de descompressió. Deuen ser les ganes d’estiu, que ajuden a relativitzar, deu ser per la capacitat d’assimilació per acumulació de sorpreses i indignacions, deu ser per la facilitat amb què se’ns escapa el temps viscut amb intensitat i narrat amb impaciència. Deu ser. Però han passat massa coses i molt destacables per reduir la seva memòria a una simple anècdota i permetre que la importància dels fets d’avui s’esvaeixi davant dels de demà, per més lleugers que siguin els uns comparats amb els altres. Indistintament.

Avui fa un mes, Espanya tenia un Govern del PP que se les prometia molt felices per l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat gràcies al vot favorable del PNB. Tant per al Govern com per al seu partit, o a l’inrevés, la resta eren minúcies i les crítiques, enveja. Catalunya tenia un nou president però sense Govern, com si no hi hagués pressa per aixecar el 155.

Avui fa un mes ni el mateix Pedro Sánchez s’hauria cregut el profeta que l’advertís de la seva entrada a la Moncloa com a president. L’hauria vist potser com un idòlatra, potser com un somiador, potser com el fanàtic que confonia els desitjos amb la realitat. I no perquè el secretari general del PSOE no ho anhelés. Ja ho pronosticava quan va arribar al càrrec per primera vegada pensant que tot era bufar i fer ampolles. “Jo seré president del Govern”, advertia llavors davant dels seus incrèduls oients en un despatx presidit per un ficus símbol de la solitud i sense cap llibre als prestatges, senyal de la seva precarietat. Després vindrien les espines clavades per les roses vermelles dels enemics autèntics, com va descriure Churchill els companys de partit. La travessia del desert li va servir per entendre i esmenar. Va dubtar de les seves pròpies paraules advertint del seu retorn, però es va imposar a la seva lògica malenconia i va ressuscitar al tercer dia. Va tornar a guanyar més per coratge que no pas per convicció i es va desdibuixar en l’oposició, que és aquell lloc que desgasta més que el Govern, evocant de nou Churchill.

Catalunya i el 155 que no va saber reprimir el van sumir en una obligació constitucional a la qual esperava no haver de recórrer, però els dies infausts que promovien l’independentisme, d’una banda, i, de l’altra, el Govern popular amb la pressió electoral de Ciutadans alçats per les trinxeres socialistes del sud no li van deixar més opció. I aquí el tenim avui, assegut al costat d’Angela Merkel en les reunions europees, a l’escalinata de l’Elisi abraçant l’Emmanuel Macron que flirteja amb Albert Rivera sense que se sàpiga encara si ho fa a través de Manuel Valls. O rebent Iñigo Urkullu a la Moncloa com a primer símbol de l’Espanya plurinacional tant per agrair-li el seu suport en la investidura després de canviar de parella de ball i endur-se un bon pessic pressupostari com per deixar clar a l’independentisme català que es pot fer política sense despentinar-se.

Amb prou feines ha passat un mes de tot això i de moltes coses més. Perquè tot el que s’ha narrat anteriorment ha estat fruit d’una sentència judicial, Gürtel, sobre la qual José Ricardo de Prada, un dels magistrats que la va dictar, ha reconegut que en tres anys ha rebut més atacs com a jutge des de la política que en els gairebé 30 que fa que és titular a l’Audiència Nacional. Però la sort està tirada, com la d’Iñaki Urdangarin, avui a la presó malgrat el pes dels seus vincles familiars. A l’inrevés que en el cas de la Manada, avui excarcerats per a oprobi d’una societat tan fastiguejada com indignada. Sorprenent va ser el fitxatge de l’entrenador de la selecció espanyola a les portes del Mundial de Rússia per part del Reial Madrid. D’això se n’ha parlat gairebé tant com de tota la resta durant les últimes tres setmanes. Mentrestant, l’opinió pública reorientava els seus paràmetres de llavors perquè entén que, com que el temps és limitat, no el pot malgastar vivint la vida d’algú altre. Ho va dir Steve Jobs.