Una altra lliçó de Tarradellas

S’imaginen un Diccionari Tarradellas de Política? Els disgustos que ens hauria estalviat. El recomanarien a les escoles de negocis i als estudis d’humanitats. No caldria estimar-lo o avorrir-lo per treure-li suc, com ningú sent debilitat o aversió per Sunzi o Maquiavel. Se’ls llegeix i després, segons la capacitat de cadascú, es reflexiona. Com que no va llegar cap manual d’instruccions, hem d’espigolar aforismes, imatges, advertències i consells en la seva infinita correspondència, discursos o testimonis privats.

Lluís Maria Bonet em facilita del seu fons particular documentació relacionada amb el president. El veterà periodista va treballar a l’Agència Popular Informativa, que va publicar el juliol del 1974 potser la primera entrevista al renascut Tarradellas. Si alguna cosa s’ha creuat per la seva vida, el periodista la té a casa. Hom dubta si E. L. Doctorow es va basar en els germans Collyer per inspirar el seu Homer & Langley o si ho va fer en ell.

La tarda del 30 de juny de 1977 Lluís Maria, amb qui va exercir de secretària de Tarradellas a Saint-Martin-le-Beau, Isabel Bonet, i el seu germà Sebastià (homònims amb el primer, però sense parentiu), van visitar el president a Madrid. Aquest els va rebre a la seva base per a l’Operació retorn, el pis de Manuel Ortínez. El dia 27 s’havia entrevistat amb Suárez. Dos dies més tard, després d’un intermedi angoixant, ho va fer amb el Rei. Bonet va anotar en una mena de post-it mitjà els highlights de la seva trobada. És difícil trobar en una nota més titulars per centímetre quadrat. Sintetitzo.

Com ja sabíem, el primer a qui el president va notificar el seu immediat viatge a la capital espanyola va ser Joan Reventós, el socialista vencedor a Catalunya de les eleccions del 15 de juny. El motiu per informar-lo, segons Tarradellas: “Soc fidel”. Qui es va assabentar més endavant de la seva tornada va ser Jordi Pujol. Ho va fer a través de Reventós. Quan l’entorn del president, ja a Madrid, va intentar contactar amb el líder nacionalista, no ho va aconseguir. Marta Ferrusola va al·legar que estava “il·localitzable a Lleida”, segons Tarradellas. Al futur mandatari, contrariat pel protagonisme de l’exiliat, li va costar acceptar l’esdevingut. “Se li notava que encara menjava ferralla”, va resumir el president als Bonet.

Durant la trobada amb Suárez, aquest “em va fer trenta propostes i jo li vaig dir a totes que no, i jo n’hi vaig fer unes altres trenta i ell em va dir que no a totes”, va comentar Tarradellas al trio. El dia 30 el president va proposar a Reventós perfilar jurídicament un principi d’acord per negociar en una segona fase. S’hi van sumar Frederic Rahola, Ortínez, i els catedràtics en Dret Josep Lluís Sureda i Josep Antoni González Casanova. Encara que, segons Tarradellas, la qüestió jurídica la volia resoldre el catedràtic de Dret i diputat de la UCD, Manuel Jiménez de Parga. El què era “súper secret”.

I atenció ara. Aquell mateix dia Tarradellas va dinar al Ritz amb dos vells republicans, Josep Andreu Abelló i Joan Casanelles. Crèiem, així ho va anotar el mateix president en el seu pòstum Ja sóc aquí, que els havia cridat a consultes per conèixer la seva opinió i que havien redactat un comunicat conjunt posterior.

Res d’això. Van ser Andreu i Casanelles els qui, no volent quedar fora de la foto, van viatjar a Madrid, van convidar el retornat i li van plantar el text perquè el signés. Una “trista visita”, va definir-la Tarradellas. Tot i això, va callar i va deixar fluir el teatre. “Quan s’ha guanyat, s’ha de ser generós”, va dir als Bonet.

N’hi ha més. Manuel Fraga, líder d’Aliança Popular, el va convidar a sopar. Tarradellas, perquè tot s’acaba sabent, va declinar l’oferta. L’endemà, 1 de juliol, l’exvicepresident el va rebre amb fredor. I la perla: el president tenia bitllet per tornar a París, via País Basc, amb tren, “per por de l’avió”.

La setmana entrant es compliran quaranta-un anys de l’episodi. Tarradellas va tenir la seva oportunitat i la va aprofitar, en benefici propi i en el de tots per més que després sortissin figures com Josep Benet amb rebequeries. Va acudir a la cita sabent què podia esperar d’uns i altres i fins i tot com havia d’acontentar els propis. No va tenir cap problema per pactar amb Suárez i entendre’s amb el Rei. Representaven l’Estat, no eren els seus enemics. Pactava d’institució a institució. Era amb els qui havien quedat a l’oposició dels que recelava per la seva experiència d’antany. Per això hi va haver acord.

Llàstima que un home tan preocupat per conservar fins a l’última nota per a la posteritat no destinés les atlàntiques nits de la Turena a elaborar una mena de companion guide per orientar-nos en el futur i evitar que ens perdéssim entre tant full de ruta grandiloqüent i tant immobilisme vacu. No podem fer altra cosa que acontentar-nos a reflexionar sobre les notes del diligent Lluís Maria Bonet.