Lluitar contra l’orgull

Pocs autors han entès tan bé com Katherine Mansfield que la senzillesa (treballada a fons) és el camí més recte cap a la literatura honesta, això sí, una senzillesa que comenci per un ànim interior reposat i allunyat de qualsevol estridència, capaç de dotar la història d’una profunditat soterrada que paradoxalment l’enlairi. En els seus diaris, una selecció dels quals edita L’Avenç, hi va tornar una i altra vegada a una idea de puresa i despullament, lligada per sistema a elements espirituals: “He de procurar escriure amb senzillesa, amb naturalitat, amb el cor. Serenament, sense preocupar-me de l’èxit o del fracàs; seguint cap endavant… sense més”. “Em pregunto per què resulta tan difícil ser humil. No crec ser una bona escriptora: me n’adono de les meves faltes millor que ningú. Sé amb exactitud on fracasso. I, malgrat tot, un cop acabat un conte, i abans d’encetar-ne un altre, em sorprenc a mi mateixa venerant-me. Resulta descoratjador. Em sembla que dins del meu cor existeix un cert orgull vell i perniciós que, a la mínima oportunitat, treu un brot ben ferm. Això interfereix de veritat amb la meva feina. Una no pot ser tan plàcida, transparent i bona com necessita mentre això persisteixi”.

TOTS ELS CONTES / DIARIS

Katherine Manfield

Traduccions: Diversos / Marta Pera

Proa / L’Avenç

894 / 248 pàgines

24 / 20 euros

La publicació de tots els contes de Manfield, una altra fita en la normalització de les traduccions dels clàssics incontestables al català, permet acostar-se a una de les versions més particulars i desconcertants de la tradició literària que ha buscat burxar en aquella característica que defineix millor la condició humana: la distància insalvable i trista entre les fantasies que construïm entorn de la nostra vida i la realitat que, impecable, es dedica a aixafar-les. El que singularitza la seva mirada és que sovint es parteix d’una situació d’aparença irrellevant a la qual aterrem in media res, i, per sobre de tot, descartant-se generar complicitat envers els personatges, i tampoc donar massa pistes sobre el sentit final (i amagat) de la història. Semblem escoltar una convicció personal de la mateixa autora quan la narradora de Je ne parle pas français ens confessa que no creu en l’ànima humana i ens compara amb maletes que van rodolant d’un lloc a un altre. Intentar entendre aquests éssers inefables, ridículs i imprevisibles a partir de la humilitat com a divisa —fora doncs tot manierisme estilístic amb l’excepció del primer volum de relats, En una pensió alemanya— sol generar uns efectes en diferit: no és fins que el lector arrriba al final i les paraules cedeixen pas al seu ressò que entenem la colpidora càrrega dels contes i el melancòlic patetisme dels seus protagonistes.

L’infantilisme dels enamorats de Lluna de mel, el vel als ulls de l’esposa de Felicitat, els deliris romàntics de la solitària treballadora a una casa de modes a El cansanci de Rosabel, la supersticiosa negació de la mort de la protagonista de La casa equivocada o la victòria pírrica de la nena desclassada a La casa de nines són totes manifestacions de derrotes íntimes que es processen com èxits en les ments distorsionades d’unes criatures que necessiten l’engany i el somni per sobreviure. Ana María Moix va saber captar la poesia secreta de l’univers de Mansfield: “El aislamiento y la imposibilidad de los personajes por comprender a los demás o ser comprendidos es uno de los temas recurrentes de sus magistrales relatos (…) supo plasmar, sin describirlo, el terrible dramatismo oculto tras la bonanza de la vida cotidiana”.

Morta amb només 34 anys, víctima de la tuberculosi, Mansfield depurà encara més la subtilesa del seu gran mestre Txékhov per fer art de les nostres misèries en només cinc reculls de contes presidits per una exigència màxima (va abandonar-ne un munt per sentir que traïen el propòsit amb què havien nascut), on forma i fons remen en una mateixa direcció: la de revelar la nostra complexitat jugant a amagar-la.