El sensor atrapa els sentits

La mà es converteix en un piano. Ella agafa una placa plena de xips per un extrem. Ell la sosté per l'altre. Ella mou els dits per l'extremitat d'ell com si toqués un teclat. El tacte crea un so modelat per la conductivitat elèctrica dels seus dos cossos. Ell fa el mateix i continua la melodia. Així, l'estudi Playtronica presenta al congrés de tecnologia i creativitat Sónar+D una nova manera d'interacció en una taula amb tres pinyes americanes que, en tocar-les, emeten tres notes diferents que permeten seguir amb la improvisació. Un aparell més petit equipat amb un sensor de llum serveix per escanejar colors en una petita nòria decorada amb trossos de roba de tons bàsics. Cada tint sona i comença la sinestèsia: els colors se senten i els sons es visualitzen.

El micròfon de l'aparell és el mateix que utilitza la NASA en el programa d'exploració de Mart 2020. “La capacitat de percebre la música entre dues persones difereix més que com parlen”, assegura Dragan Petrovic, conseller delegat de Nura. La companyia comercialitza uns auriculars que, abans d'utilitzar-los per primera vegada, fan una prova automàtica de com percep el so el subjecte que els porta. Amb un sistema avalat per un cirurgià auditiu, els auriculars llancen durant aproximadament un minut una ràfega de freqüències dins de l'oïda. Les ones entren al sistema auditiu i reboten en forma d'un rumor gairebé imperceptible, senyal que un sensor és capaç de processar. Així, crea el perfil personalitzat i les cançons es poden escoltar amb la intensitat de les freqüències ponderades per millorar la percepció de l'oient.

També pel canal auditiu i fins al nervi vestibular, un sensor d'allò més humà, es cola el muntatge artístic de The Zero Gravity Band, que a través de l'un so envolupant i un muntatge de llums indueix l'espectador a sentir la gravetat zero al cos. El mareig provocat convida a estirar-se del tot dins d'una cúpula en forma de nau espacial —en línia amb el leitmotiv extraterrestre de la 25a edició del Sónar— on es pot gaudir de l'obra. Potser hauria estat millor entrar-hi sota els efectes d'una biodramina.

L'artista Zach Lieberman busca la bellesa del codi informàtic. El transforma en llenguatge poètic. Té una escola a Nova York amb un pla d'estudis que gira entorn d'aquesta idea. En la seva exposició al Sónar+D, un sensor d'imatge fa un selfie de qui té davant i, a l'instant, el transforma en un quadre en moviment. La seva app també es base en la realitat augmentada que mostra l'àudio que surt de la boca de les persones en una imatge composta segons l'espectre de so que li correspon. Imagina que les ones serien així si es poguessin veure.

La recerca de les experiències immersives és una constant als passadissos del congrés. En l'espai de realitat virtual, aquesta sensació agafa la seva màxima expressió. En l'audiovisual Micro Giants, de Yifu Zhou, les ulleres de realitat virtual porten al micromon dels insectes. Veient les plantes més petites com si fossin arbres gegants, l'espectador se sent com dins de la pel·lícula Cariño, he encogido a los niños. Les sensacions són agredolces: una parella de marietes fa l'amor i acaba atrapada en una teranyina. La cadena alimentària segueix i, al final, moren (gairebé) tots.

Per la seva creixent omnipresència, tot el que és virtual és cada vegada més real. El projecte Bitbump (IED Barcelona) és un híbrid. Permet imprimir una playlist en un vinil físic, pintat segons el patró de les cançons. En enfocar el disc amb el mòbil, cobra vida i muta en una pantalla.