Ets el que piules

Tenir avui una certa rellevància pública equival no només a mesurar les teves paraules, sinó a revisar tot el teu passat autodescrit aprofitable pels censors de la vida per obrir-te en canal

Les xarxes socials ja són el nostre currículum. De ben poc o res serveixen les experiències professionals o les aptituds personals davant del que d’altres recuperen del compte que fem servir habitualment.

Primer va ser Facebook la consultada pels departaments de recursos humans de les empreses. Molts candidats a càrrecs de responsabilitat eren descartats en l’últim tràmit per una fotografia provocativa o una declaració indecent, per evocar amb els col·legues una nit de festa o per vacil·lar amb els amics sobre altres situacions límit. Un risc que els directius reconvertien en un senyal alarmant de l’aspirant a un càrrec destacat. La creixent popularitat de Twitter, Instagram o ara Snapchat ha anat sumant actius demolidors per als rastrejadors de perfils, que han deixat la icona de Mark Zuckerberg davant dels seus propis lleons descontrolats: els seus clients. I a això s’ha d’enfrontar ara el programador nord-americà que va crear la seva producció més reeixida per poder lligar. Un detall significatiu que ajuda a entendre algunes coses.

Així, entre nosaltres, mentre Facebook es manté com a líder indiscutible en nombre de seguidors −23 milions− però retrocedeix lentament, Twitter puja i s’alça com la xarxa més activa i demolidora malgrat que només té cinc milions de perfils a Espanya. Tenint en compte com d’activistes s’han tornat alguns, tot convida a deduir que la seva influència és més que significativa. Com a exemple inicial pot servir el breu fitxatge de Sergi Guardiola pel Barça B el 2015. Va ser de només unes hores, les suficients per descobrir que en un missatge de dos anys abans i amb menys de 140 caràcters havia ofès culers i catalans en general amb la mateixa incontinència escrita piulant el que més d’un cridaria a la barra d’un bar o al banc públic de la plaça del poble.

D’aquella anècdota iniciàtica al nomenament dels ministres del Govern Sánchez ha passat prou temps per adonar-se de com està el panorama. Al mig, tot el que s’ha dit d’aquest o d’aquell altre personatge popular –a algun fins i tot se l’ha donat falsament per mort–, o el que s’utilitza com a munició política per condicionar decisions o amonestar dissidents i amenaçar contraris.

És cert que aquesta part negativa de l’ús de les xarxes socials contrasta amb la bona utilització que se’n fa en tots els sentits. Sense la seva existència no s’haurien evitat greus danys i pitjors conseqüències d’activitats tan perjudicials en l’àmbit individual com terribles a escala col·lectiva. Avui sabem que un missatge al mur pot salvar una vida i un tuit pot engegar un dispositiu de seguretat.

El que es destaca d’aquestes xarxes, no obstant això, és el que Bill Clinton descriu en la seva novel·la El president ha desaparegut com a “gratificacions instantànies”. “Utilitzem tecnologia moderna per tornar a formes primitives de relació humana”, assenyala. I l’expresident nord-americà afegeix: “Amb freqüència la ràbia funciona millor que les respostes; el ressentiment, millor que la raó; les emocions triomfen sobre els fets demostrables. Si etzibes amb menyspreu una frase enginyosa i hipòcritament beatífica, per més falsa que sigui, la gent de seguida pensa que parles clar, mentre que respostes ben argumentades es consideren massa preparades, fingides”.

Per això Twitter delata qui ets en realitat. Ho sap bé el president de la Generalitat, a qui li han atribuït la personalitat que emana dels seus missatges airejats i que condicionen tant la seva feina com la seva credibilitat. I per més que s’esforci a insistir que el seu serà el Govern de tots els catalans, el recel provocat per les seves intemperàncies anteriors incita la meitat del país a dubtar-ho o fins i tot a mostrar-se escèptica o insensible. Almenys de moment.

Per no parlar de la campanya de l’independentisme a través de les xarxes contra Josep Borrell, amb Puigdemont al capdavant, o la iniciada pels crítics reactius tan bon punt es va saber que Màxim Huerta accedia al Ministeri de Cultura incidint tant en la seva vida televisiva com en els seus rampells tuitaires o el seu desconeixement de l’esport.

És obvi que vivim una sort desigual. Tenir avui certa rellevància pública equival no només a haver de mesurar les teves paraules actuals, sinó a revisar tot el teu passat autodescrit aprofitable pels censors de la vida per obrir-te en canal. La majoria de les vegades des de la impunitat que dona la cuirassa del pseudònim. Això tindria la mateixa importància que les cartes anònimes d’abans, cap, si no fos per l’amplificació que s’obté a través d’alguns mitjans de comunicació digitals que han obligat a actualitzar la seva mirada als convencionals, que acaben jugant amb el que els acadèmics anomenen “falsa equivalència”. Això és, que la fortalesa d’una muntanya es compensa amb un gra de sorra. El gra que mata.

Josep Cuní és periodista.