Obert al públic
Els locals públics no poden discriminar entre els seus possibles clients, encara que no tenen per què donar suport a les causes dels seus parroquians
La història va començar en un suburbi de Denver, estat de Colorado, als Estats Units d’Amèrica. El 2012, Jack Phillips, un pastisser de la ciutat i persona molt religiosa, s'havia negat a fer el pastís de noces que li demanava una parella gai per celebrar el seu enllaç. Phillips deia que les seves creences religioses li impedien celebrar el matrimoni homosexual amb la creació d'un pastís per a l'ocasió. Alguna cosa grinyola aquí: qui ven un pastís o un vestit de noces no celebra res, simplement ven menjar o roba.
Una llei de Colorado prohibia als establiments oberts al públic negar l'accés i gaudi dels béns i serveis que s’hi oferien a una persona per desraons com la seva orientació sexual. Els afectats van reclamar davant les autoritats administratives de l’Estat. Una d'aquestes, la Comissió de Drets Civils, va resoldre prohibir al pastisser negar-se a comportar-se com ho va fer i va ordenar-li impartir cursos de formació als seus empleats. Van seguir anys de plets i mig Amèrica es va involucrar en el cas prenent partit per uns o pels altres. Fa uns dies, el Tribunal Suprem federal ha dictat sentència —Masterpiece Cakeshop vs. Colorit Civil Rights Commissión— a favor del pastisser.
La Comissió és una Administració Pública, escriu el magistrat Anthony Kennedy, un jutge moderat —i molt intel·ligent, com gairebé tots els seus col·legues: al Suprem americà no abunden els totxos— i el vot dels quals és decisiu en un tribunal dividit per igual entre conservadors i liberals. Però, afegeix, no va ser imparcial: un dels seus vocals va comparar l'actitud, que va titllar de “menyspreable”, del pastisser demandat amb la dels qui històricament van utilitzar la religió per justificar l'esclavitud o l’holocaust. Un altre va dir alguna cosa semblant i els vocals restants van callar com si fossin morts (procediment idiosincràtic en funcionaris). A més a més, la Comissió aplicava un tracte diferent, ja que havia convalidat anteriorment les negatives d'altres pastissers a confeccionar pastissos amb missatges contraris al matrimoni homosexual.
Per descomptat, a Colorado com a Catalunya, les pastisseries, com a establiments oberts al públic, no poden negar-se a vendre un pastís a algú perquè és gai, musulmà o partidari de la fi del món. Un club pot establir llistes d'admissió; un local públic, no.
No obstant això, un artesà tampoc pot ser forçat a escriure en els seus productes un missatge exprés el contingut del qual li repel·leix. Si no ho creieu així, suspengueu el judici si us plau i pregunteu-vos si un pastisser barceloní que es nega a confeccionar pastissos personalitzats amb la bandera espanyola o amb llaços grocs pot ser demandat per discriminació. Un, que és daltònic pel que fa a les banderes, encara defensa que els locals públics no poden discriminar entre els seus possibles clients, encara que no tenen per què donar suport explícitament a les causes dels seus parroquians. Per posar un exemple extrem, un impressor imprimirà, segur, bastants llibres que no li agraden, però no pot ser obligat a sumar-se amb un missatge propi a les tesis de l'autor del llibre mateix.
I una artista plàstica tampoc està obligada a retratar tot aquell que aparegui al seu estudi, ni molt menys a incloure al peu del retrat una proclama a favor o en contra de ves a saber quines ocurrències.
En aquesta línia, alguns proposen distingir entre artistes i professionals, d'una banda, els que tindrien més latitud en l'elecció dels seus clients, i artesans i comerciants, per l'altra, els qui tindrien menys discreció. No n’estic convençut, ja que la distinció europea entre art (de creació lliure) i artesania (subjecta a la legislació antidiscriminatòria) és històrica, canviant, mai ha estat universal. Passa el mateix amb les diferències entre professions i oficis. A part de que, en l'exercici de moltes professions, no es poden distingir colors i creences, penseu en els metges o en els professors.
Una altra proposta suggereix destriar entre venedors i prestadors de serveis personalitzats per donar més llibertat a aquests últims. Tampoc persuadeix: a més dels pastissers creatius tindríem els perruquers, sastres, tintorers o maquilladors que rebutgessin prestar els seus serveis a les parelles que volen vestir-se i empolainar-se per celebrar la seva unió.
