600 persones a la recerca d’un port

El Kevin recorda perfectament les seves paraules. “Senyors, quedeu-vos asseguts, mantingueu la calma. Us rescatarem a tots, d'un en un. Ajudeu-nos a ajudar-vos”, els va dir el cap de la llanxa, Max Avis, subcoordinador de rescat de l'Aquarius, amb la seva habitual amabilitat i fermesa. Era un moment crític a la pastera en què aquest nigerià de 20 anys havia sortit de Líbia 25 hores abans. Negra nit a més de 50 milles de Trípoli (Líbia) en aigües internacionals, escenari d'una gran pugna per la política migratòria europea. La quilla de la pastera estava trencada, l'embarcació amenaçava d'enfonsar-se. “Ens van passar armilles, les vam anar repartint… però la gent va començar a moure's, tots en volien una i hi va haver l'accident”. L'embarcació va cedir. De sobte, hi havia 40 persones a l'aigua enmig de la foscor. Un malson infernal perquè, a més, hi havia a prop una altra pastera en dificultats i era l'únic vaixell d'una ONG a la zona.

Per al Kevin semblava “una pel·lícula”, però aquesta vegada ell era un dels protagonistes i era l'últim minut de la seva vida, rememorava ja diumenge al matí a bord de l'embarcació llogada per SOS Mediterranée i Metges Sense Fronteres. “Mai vaig arribar a pensar que sobreviuria. Déu m'ho té tot en ordre”, deia. Un per un, els van anar traient a pols de l'aigua. Els havien salvat. El Max i els seus homes són la peça clau del sofisticat engranatge que s'activa en aquest vaixell de 77 metres d'eslora cada vegada que els avisen que hi ha migrants a la deriva al Mediterrani central.

La nit del dissabte al diumenge va ser de les intenses. En nou hores, van salvar d'ofegar-se 229 persones: la pastera del nigerià Kevin i l'altra. En acabar, cansats, van saber que n'arribaven més. Van rebre a bord del buc 400 persones rescatades en les hores prèvies per la Marina italiana o vaixells mercants.

Culminava una jornada de navegació en zig-zag seguint avisos de socors. Cada rescat no el decideixen les ONG, sinó el Centre de Coordinació Marítima de Roma, que els va donant instruccions. Aquest diumenge a la tarda el vaixell seguia sense saber on podia desembarcar els 629 (entre els quals hi ha 123 menors no acompanyats i set embarassades). “L'Aquarius té a bord persones rescatades seguint les instruccions del Centre de Coordinació Marítim de Roma i està a l'espera que aquest designi un port segur”, va explicar a la seva oficina al costat del pont de comandament el coordinador de recerca i rescat de SOS Mediterranée, Nicola Stalla. Al matí, les autoritats italianes li van fer triar entre Messina i Trapani. Va optar pel primer port. A l'embarcació no se li ha notificat oficialment el tancament dels ports italians als vaixells de les ONG que ha anunciatMatteo Salvini, el nou ministre de l'Interior italià i líder de la xenòfoba Lliga. Stalla sap, perquè estava en còpia en un correu electrònic, que els italians han demanat a Malta que els doni un port segur. Però al vaixell desconeixen que Malta també es nega a acollir-los.

"El centre de coordinació ens ha demanat que ens quedem aquí a l'espera d'instruccions. Som a 35 milles nàutiques d'Itàlia i a 27 de Malta", va declarar Aloys Villard, coordinador de MSF a l'Aquarius, passades les deu de la nit. "Una vegada més, les consideracions polítiques estan per sobre de la seguretat de les persones", va recalcar.

D'un en un van anar pujant a bord. La Miral, nascuda a Líbia fa set mesos, amb els seus pares, marroquins; la Rebecca (25), de Nigèria; el Mok (23), de Sierra Leone; el Nasser (34 anys), d'Algèria; l'Adam (29), del Sudan… fins a 629 persones que pocs minuts abans estaven xopes, a les fosques, fregant amb els dits la mort o el somni d'arribar a Europa en una fràgil llanxa pneumàtica. Sorprenia el seu estoïcisme, el de tots, incloent-hi les criatures i els nadons que van anar passant de mà en mà. Només un va plorar.

“Benvingut a l'Aquarius , estàs bé?”, els preguntaven els membres de les ONG o de la tripulació, que també es mobilitzen en els rescats. Els toquen. No porten guants ni màscara, com els militars de la Guàrdia Costanera italiana que van fer el trasllat dels seus vaixells a l'Aquarius. Un dels membres de les ONG va trencar amb ràbia una d'aquestes armilles falses que més que salvar-te la vida et condemnen. La infermera Aoife No Mhurchu era l'encarregada de la tria: les dones al refugi; al que fa pudor de gasolina, una cinta blanc-i-vermella perquè es dutxi; al que arriba coix, defallit, hipotèrmic o queixant-se de dolor, el fan seure al banc fins que el puguin atendre. Cada nouvingut rep aigua, una manta, roba neta, una gorra i 2.400 calories en galetes energètiques. Difícil descriure l'alleujament. Estaven segurs i camí d'Europa.

Aquest matí, un dels rescatats amb el Kevin a la pastera que es va enfonsar deia que “els vaixells de rescat estaven molt lluny de Líbia”, demanava reforços per “salvar els nostres germans i germanes perquè allà ens tracten molt malament”. Però res fa pensar que els seus desitjos es faran realitat, tot el contrari. Cada vegada hi ha menys vaixells d'ONG —amb la prioritat absoluta de salvar vides— perquè l'hostilitat va en augment i el nou Govern italià ha deixat claríssim que els vol ben lluny. Mentre descansen i intenten recuperar forces per a una nova etapa en la qual hi han posat totes les seves esperances –sovint, amb més fe que informació— els hostes de l'Aquarius no semblen conscients que són, amb els més de gairebé 34.000 migrants arribats per mar a Europa el 2018, al centre d'una immensa batalla política dins d'una Unió Europea profundament preocupada per l'ascens dels partits xenòfobs des que el 2015 van augmentar espectacularment les arribades.

600 persones a la recerca d'un port

A més de salvar vides, l'Aquarius ofereix atenció mèdica, empatia i tot el que és indispensable. Suposa un bàlsam quan un escapa de la guerra, la misèria o la desesperança i s'ha vist atrapat en l'infern que és ara Líbia. “No ficaria mai la meva filla en una barca que es pogués enfonsar”, declarava fa uns dies en una entrevista Salvini. Com va escriure la poeta anglosomali Warsan Shire, “Has d'entendre-ho, ningú posa el seu fill en un vaixell tret que l'aigua sigui més segura que la terra”.

Quan aconsegueixin desembarcar, els 629 correran a buscar un telèfon per trucar a casa i explicar a les seves famílies que ja són a Europa. Que van sobreviure al Mediterrani.