Parlem?

Si som realistes, el diàleg que està a punt de començar no serà precisament sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya ni sobre el referèndum

En la presentació de la moció de censura, Pedro Sánchez va fixar com un dels objectius del seu programa d’estabilitat “assentar les bases que ens permetin normalitzar les relacions i iniciar el diàleg entre el Govern d’Espanya i el nou Govern de Catalunya”. En la seva resposta a la intervenció del portaveu del PDeCAT, Sánchez va reiterar la seva aposta pel diàleg: “Li puc assegurar que en el diàleg, en la negociació i en el pacte, hi tindran el Partit Socialista, el Grup Parlamentari Socialista i també a mi mateix”. I encara va agrair el vot afirmatiu del PDeCAT en la moció, sobre el qual va dir que “ens permet passar pantalla, girar full i obrir un nou temps de diàleg, de consens i de pacte entre les diferents formacions d’àmbit nacional i català”. Un diàleg que ha de tenir com a objectiu principal “buscar solucions polítiques a una crisi política”.

El dia abans d’aquest cant al diàleg, el president de la Generalitat, Quim Torra, havia insistit en la seva oferta d’obrir un diàleg “sense condicions” amb el Govern espanyol. Un diàleg que ja havia ofert a Mariano Rajoy just després de prendre possessió: “Estic disposat a començar aquest diàleg demà mateix. Sense condicions, amb el respecte institucional mutu que correspon, amb la predisposició a parlar de tot, sense límit temporal, i amb el format que convinguem més oportú”. Tot això en una carta que començava reconeixent que el conflicte polític entre Catalunya i Espanya “s’ha d’afrontar únicament des de la política”.

Així doncs, amb Rajoy a la paperera de la història i amb un Govern per fi “efectiu” a la Generalitat, tot sembla disposat per al diàleg. Naturalment, la pregunta és què s’abordarà en aquest diàleg. Una cosa segura és que han quedat enrere els temps en què el contingut del diàleg era físicament impossible. El PP es mostrava obert a parlar de tot menys del referèndum, mentre que l’independentisme català només volia parlar del referèndum. Fa un any Carles Puigdemont va pronunciar una conferència contradictòria a Madrid que il·lustra la part catalana del bloqueig institucional. D’una banda, Puigdemont va dir que “dialogar en política és asseure’s en una taula sense condicions prèvies, sense límits, sense tòpics, sense apriorismes i sense retrets”. De l’altra, va assumir el dret d’autodeterminació de Catalunya i en el seu nom va manifestar que la seva oferta “permanent” de diàleg només era per parlar del referèndum d’autodeterminació: “la pregunta, la data, els requisits de participació i la seva validació”.

Amb Puigdemont a Madrid hi havia Oriol Junqueras, que al llarg del 2017 també va exhibir aquesta particular manera d’entendre el diàleg “sense apriorismes”. El 18 d’octubre –quan la declaració d’independència es trobava en suspens i se succeïen les crides al diàleg– Junqueras va criticar en una entrevista que aquestes crides pretenguessin canviar la proclamació de la República pel diàleg. “El diàleg té sentit?”, es preguntava. “Sí. Ara bé, quin és el principal sentit del diàleg?”. Segons Junqueras, l’objectiu del diàleg no era buscar solucions polítiques a una crisi política sinó “implementar la República de la millor manera”.

Si som realistes, el diàleg que està a punt de començar no serà precisament sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya ni sobre el referèndum d’autodeterminació que es derivaria d’aquest dret. Sense oblidar la lamentable situació dels presos i dels polítics desplaçats a l’estranger –el nou Govern espanyol haurà de fer tot el que estigui a la seva mà per reconduir judiciosament aquest assumpte– és indubtable que el diàleg ha d’abordar el fons de la qüestió. I el fons de la qüestió no és un altre que el de les causes de l’independentisme. Per què més de dos milions de catalans han apostat clarament per la independència de Catalunya? Del diàleg hauran de sorgir respostes per revertir les polítiques de recentralització del PP, pal·liar l’insuficient finançament de la Generalitat, resoldre el crònic dèficit d’infraestructures, avançar en el reconeixement de la diversitat lingüística, millorar la qualitat democràtica del sistema institucional espanyol, etc. El perill, com és habitual en aquests casos, és que el diàleg acabi naufragant per la pressió dels radicals de totes dues bandes. A Sánchez no li perdonaran cap mostra de bilateralisme amb Catalunya que condueixi a suposats “privilegis”, i a Torra –en el cas que decideixi alliberar-se del Diktat de Puigdemont– no li permetran que, accedint a tractar les causes de l’independentisme, admeti la mera possibilitat de renunciar a la independència. En altres paraules: pinta que la crisi política durarà.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.