Una classe amb Perec

Leslie Grace reconeix el conegut neguit (parpelles que pesen, opacitat auditiva) causat pel pols accelerat. El mateix amb què convivia quan era un nen i que convertia en irreal, tant llavors com avui, massa episodis escolars de la infantesa. Ara ha tornat a classe i torna a tenir por del ridícul i la burla. De fet, quan es presenta, el professor ja li ha fet notar que al seu nom li sobra una e, que hauria de ser Lesli...

Una capritxosa barreja de sadomasoquisme i feredat fa que sigui aquí. Al Lesli, més que por de la columna en blanc (és periodista), li fa pànic quedar-se en blanc, exhaust, buit, desvalgut. És algú a la recerca de significat en temps que res no en té: aspira a recuperar el propòsit i la veritat de la seva raó professional (l'existencial la va aparcar fa anys) i, com que vol enganyar-se pensant que és un tema simplement tècnic, ha decidit aferrar-se a 120 minuts dels 960 que promet el Taller d'Escriptura Potencial que imparteix a La Central del Raval el novel·lista Pablo Martín Sánchez (El anarquista que se llamaba como yo; Tuyo es el mañana…). En concret, la cinquena sessió: "Treball amb la frase Je me souviens, inicis de novel·la".

“La setmana passada vam anar a prendre alguna cosa amb constriccions: només es podien encarregar coses de cinc lletres; així que vam demanar birra i no cervesa i alguna oliva en comptes d'unes patates; després va resultar que el nom del bàrman també tenia cinc lletres…”, recorda el professor davant de la desena d'alumnes, abans d'escriure a la pissarra, sense que sembli que vingui al cas: “Dábale anal paz a Zaplana el abad”. Ho aclareix de seguida: ha recuperat un antic palimpsest de l'escriptor Pablo Moíno Sánchez dedicat a l'expresident valencià, que aquest matí ha estat detingut, curiosament, també per un blanqueig, com el del Lesli, tot i que una mica diferent: de capitals.

El professor hi posa més pressió: “Us l’esteu jugant: és aquesta frase que és la porta d’entrada, que ha de ser la millor del món… i generalment la caguem perquè volem posar-ho tot aquí”

Hàbil preceptor, com qui no vol la cosa deixa sobre la taula Le guide Lonely Planet du voyage expérimental, que, entre altres propostes sorprenents, suggereix una ruta per una ciutat utilitzant el joc del Monopoly com a mapa, visitar llocs monovocàlics o intercanviar amb algú les claus de casa i viure el seu cap de setmana: des de contestar al telèfon fins a complir amb els seus compromisos socials. També llegeix un text d'Aitana Carrasco, que, a la Manxa, ha agafat El Quixot i ha anat guixant-hi paraules fins a deixar-hi només frases eròtiques… Hi ha una clau oculta en les referències metodològiques de Martín Sánchez: és l'únic escriptor espanyol que pertany (des del 2014, i per cooptació dels seus membres) al grup Oulipo, el de Raymond Queneau, Georges Perec i Italo Calvino, entre d'altres, que van decidir el 1960 que la literatura era un joc entre lector i autor i que es podien bastir grans històries amb tècniques d'escriptura que continguessin traves de tota mena. “Es tracta d'obrir ments, de desbloquejar-se, de desterrar la idea que escriure és una tortura”, diu engrescat.

Un altre llibre que deixa caure és Je me souviens, de Perec: 480 evocacions que comencen amb aquest sintagma i que combinen magistralment records íntims amb col·lectius… I aquest és el primer repte que el profe llança a classe. Una dotzena. La clau, en la frase d'arrencada, avisa. Tenen 10 minuts. El Lesli nota la pressió: el llavi superior se li humiteja. El nerviosisme li fa mirar els companys, tot concentrats, molts veterans d'altres tallers d'escriptura; un és repetidor voluntari… La temptació de copiar és intensa. La Rita, a l'esquerra, sembla que busca inspiració al mòbil (hi anota la seva infància?), mentre que Carisco Naneva, al davant, ha agafat la goma i ja ho ha esborrat tot un parell de vegades: sí, fa servir llapis perquè aquí tots (vuit dones, dos homes) van amb paper, no hi ha ni un ordinador.

Escudant-se en el seu debut i un bartlebynià “preferiria no fer-ho”, el Lesli passa paraula davant d'un sorprès professor, que elogia l'anàfora de l'etòloga Mimosa Munt a partir de la molt senzilla “No podré oblidar”, però que va des del còmic Patufet a les platges de Formentera dels vuitanta, creant una cadència real, íntima; Martín Arizo (el Lesli ho deu haver entès malament, perquè és una noia), que fa classes de creativitat, prefereix arrencar amb una proposta més contundent: “Abans de morir recordaré…”, i una de les vegades hi afegeix “…que no s'escriu per passió, sinó per viure altres vides” que aixeca murmuris d'admiració, com el conjunt de la Rita amb el seu “Recordo que…”, en el qual deixa caure un “…enamorar-me i pensar: 'És això'”.

Sense descans, Martín Sánchez, que ha creat un genius loci patafísic, de club divertit i secret, els colla encara més amb el següent exercici: redactar la primera frase d'aquella novel·la que un sempre ha volgut fer. Glups. Hi posa més pressió: “Us l'esteu jugant: és aquesta frase que és la porta d'entrada, que ha de ser la millor del món… i generalment la caguem perquè volem posar-ho tot aquí”. L'oració no hauria de superar una línia de foli i altre cop no dona més de 10 minuts… “Això no és res: l'altre dia Marta Polbín ens va fer compondre cronopoemes: havien de durar 10 segons”, murmura potser Alfonsel Crec, i el Lesli comença a preocupar-se perquè ha entès que cridava el professor amb un lasciu nom de dona; potser una broma d'una sessió anterior, perquè Alfonsel és el divertit de la classe, com ratifica el seu inici novel·lesc: “La roba interior de la Gemma va quedar dins del confessionari”.

Amb la cosa redactada, calia passar-la al del costat, que havia d'escriure la frase oposada i així successivament, però ja sense veure la cadena… Un joc del telèfon literari. “No s'assembla gens al que he redactat inicialment”, comenta la també professora d'escriptura Marco da Palco, que fa que el Lesli dibuixi una ganyota burleta recordant contingències del seu ofici. Per rematar-ho, Martín Sánchez demana que amb la primera i última frase cadascú faci un microrelat. Temps: 15 minuts. Déu, quin patiment, es diu el Lesli, que, quan escolta els resultats, sent que es fa petit: hi ha paraules, gestos verbals que traspuen vida, il·lusió, talent, un refulgir que ell ja dona per perdut.

“El perill de tots els perills: que res tingui sentit”. El Lesli es recita Nietzsche mentre els altres comenten a la sortida la paradoxa del curs: la prohibició, la constricció, com a estímul de la creativitat. S'estan acomiadant amb noms diferents? Així és: a classe, cadascú ha de respondre a un anagrama del seu nom i primer cognom reals. El Lesli, ja tot sol, repassa la llibreta i rellegeix la seva callada frase pereciana: “Ploraré quan recordi que un dia vaig oblidar…”.